Tot i assumir una quota de risc intrínsec molt superior a la d'altres esports, la mort d'un pilot de motociclisme és colpidora. Sense poder establir si en l'origen del seu accident hi ha una fallada mecànica o només una circumstància de pilotatge, s'ha de remarcar que en els últims accidents mortals el component de fatalitat ha estat molt elevat. L'accident de Salom va ser agreujat fatalment perquè el pilot va impactar a alta velocitat contra la seva moto, que havia topat contra les tanques. En aquest cas, l'escapatòria asfaltada –que evita caigudes i permet retornar a la pista– va jugar en contra del mallorquí, que ja venia lliscant per l'asfalt des de molts metres abans, en una caiguda atípica.

Els dos morts anteriors, Marco Simoncelli (2011) i Shoya Tomizawa (2010), van perdre la vida en ser atropellats per altres motos després de caigudes sense gravetat especial.

Costa trobar elements positius, però és evident que n'hi ha. Tot és millorable, però els circuits són cada cop més segurs; les proteccions dels murs, més elàstiques, i la vestimenta dels pilots, pura alta tecnologia. Hi ha més grans premis que mai i l'estadística diu que des de l'any 2000 han mort quatre pilots en curses del mundial. Un de sol ja seria massa, però res a veure amb els 15 que van perdre la vida entre el 1980 i el 1999 i els 51 que ho van fer en les dues dècades anteriors.