Badalona, el bàsquet com a estil de vida

Quan arreu del món un nadó neix amb una barra de pa sota el braç, a Badalona ho fan amb una pilota de bàsquet. És per tradició i per història. D'aquí ve el sobrenom de bressol del basquetbol d'Europa a la ciutat. Per molts, encara un poble tot i tenir uns 300.000 habitants. Perquè no hi ha cap lloc on l'esport de la cistella estigui tan arrelat al dia a dia d'una vila. On estigui en boca de tothom. Hi ha mil llegendes urbanes i milions d'històries que segons des de quin club s'expliquen prenen una direcció o una altra. És d'estudi antropològic. D'una mateixa història hi ha mil versions. Des del primer jugador que el Sant Josep va robar al Joventut (Baró) a canvi d'un vestit; les preferències que, diuen, ha tingut la Penya dins els diferents ajuntaments; la guerra del petit contra el gran... Un badaloní té el bàsquet en el seu ADN, a la sang, encara que no en sigui un aficionat acèrrim. Mentre per Catalunya es claven puntades de peu a la pilota, a Badalona es fa botar i encara ara, un segle després, es fan servir els senyals de trànsit com a cistelles. I durarà perquè el tronc és fort i està ben arrelat en un terreny on el bàsquet és més que un esport, és com un estil de vida. El binomi bàsquet-Badalona és únic.

I aquesta història meravellosa ve de lluny. A principis de segle, en camps de sorra i amb pilotes de roba, ja es practicava. El 1930 naixia el fill gran que prendria el nom de Joventut, sorgit d'aquell Spirit of Badalona d'un grup de joves de 16 i 17 anys. No sabien el que estaven creant. Més tard, al mateix any (1941) tindria dos germans sorgits de dues parròquies: el Sant Josep i el Círcol Catòlic, que jugava a la rectoria vella de Santa Maria. Tots dos eren seccions de la parròquia. Més tard vindrien molts més germanets petits. Més clubs. I es va arribar al punt àlgid en la temporada 1973/1974, quan la ciutat es despertava amb tres equips a la màxima divisió. Era un fet insòlit. Un fet únic en una ciutat on la bogeria per l'esport de la cistella havia arribat a tal punt que només la federació madrilenya i la catalana superava en llicències de jugadors Badalona. El Sant Josep assolia l'ascens la temporada 1967/1968 amb Gombáu, Sunyol, Corbeto, Canal, Clúa, Badet, Arenas, Baturone, Estapé, Vaquer i Valbuena a la plantilla entrenats per Brunet. Pocs anys més tard, la lliga 1972/1973 pujava el Círcol Catòlic, amb Barrios, Baqué, Machado, Campos, Cisa, Buñuel, Suñol, Vila i Joan Costa entrenats per Josep Xicart. Al Sant Josep l'entrenaria Eduard Potela –actual president de l'ACB– i Moncho Monsalve, després també sorgirien Alfred Julbe, Pedro Martínez o Trifon Poch. Més tècnic que jugadors ( Sabaté, Solé, Lleal, Marco...). Eren altres temps, com ho recorda un home de club com Jaume Arqué: «Vam aconseguir Irpen com a patrocinador –una fàbrica de productes de plàstic– i això ens va permetre tirar endavant, però el curs 1973/1974, quan Irpen va plegar, vam haver de renunciar a la plaça.» A pocs metres del Sant Josep hi havia el Círcol Catòlic, que va pujar de categoria i va debutar amb un jugador-entrenador: Guifré Gol. Però al gener Domènech Tallada i Josep Giró van anar a buscar un tal Aíto, que havia arribat de l'Estudiantes al Barça i no entrenava. Amb Aíto a la banqueta la rivalitat a la ciutat va créixer més. Es va fer famosa la karate press, la defensa que feia el seu equip que amb jugadors inferiors guanyaven els grans. En la lliga 1980/1981 va quedar al davant la Penya, un fet històric que es repetiria l'any següent. Però econòmicament era insostenible. Es van traspassar les pedres angulars: Aíto va anar a la Penya, Quim Costa al Barça per 12 milions de pessetes, Andrés Jiménez per 20 a la Penya i Frank Costello a la Penya per 3, dels quals només se'n van cobrar dos. Als seus 73 anys Domènech Tallada, home clau d'aquell històric Coto, ho detalla amb emoció als ulls: «Vaig parlar amb el Francesc Cairó per fer una vinculació amb la Penya, no podíem aguantar perquè el nostre pressupost ja era d'uns 37 milions de pessetes –la Penya en tenia el doble– i ja no teníem els jugadors clau ni en venien més, però el Joventut va dir que no; d'aquella època recordo que els directius hi posàvem calés, no teníem empleats, s'hauria de donar una insígnia d'or a tots els responsables de clubs petits que estan exposats a rebre crítiques a canvi de res.» Tallada diu que a la ciutat es vivia bàsquet per tots costats però també lamenta la competència: «Si el club hagués estat a Girona encara hi seriem, però érem al costat de Barcelona i amb tres equips a la màxima divisió al poble!»

La ciutat també anava creixent des de la base. Es van crear els jocs escolars sota el guiatge de Vilaseca, Xavi i Quim Padrós, Xavi Ros... proposta que fomentava encara més el bàsquet entre els centres educatius. També es van instaurar les 24 hores, una competició que feia que encara es vivís més bàsquet, tot esperant el duel entre la Penya i el Sant Josep.

Altres cognoms que van lligats al bàsquet de la ciutat són els de Gol, Dani Fernández, Costa, Ciurana, Ribas, Ponsirenas, Mas Vilalta, Antoja, Vicente del Castillo, Estruch, Massot, Cairó... però el que ha fet gran la ciutat i la llegenda de Badalona, bressol del basquetbol, és la tradició que hi ha al darrere de tots els badalonins.