Opinió

El problema polític de l'esport català

El problema és, doncs, en els estatuts de les federacions, que han anat adoptant el que ja s'anomena doctrina Samaranch

Dimarts a la tarda es va presentar al Palau de la Generalitat l'Enciclopèdia de l'Esport Català que edita Enciclopèdia Catalana. Es tracta d'una obra magna i original que, un cop enllestits els cinc volums de què constarà –ara mateix n'hi tres de publicats–, posarà a l'abast de tothom el què, el qui, el com, el quan i fins i tot gairebé també el per què de més de cent anys d'esport català. Tinc el privilegi i l'honor de ser un del centenar llarg de col·laboradors –n'hi ha uns quants d'aquest diari– d'aquesta obra i no em vaig voler perdre la presentació que es va fer a la Generalitat. L'acte el va presidir el conseller de Presidència, Francesc Homs, acompanyat del president de la Fundació Enciclopèdia Catalana, Jordi Porta; del director de l'obra, l'historiador Carles Santacana; del secretari general de l'Esport, Ivan Tibau, i del periodista Jordi Basté, que va exercir de padrí de la criatura.

Jordi Basté va fer una presentació brillant de l'Enciclopèdia. Molt brillant. Va fer de “punyeter” segons paraules seves, a la recerca de l'errada en quatre entrades –CE Europa, Carles Rexach, Joan Golobart i Fresno–. Aquesta última entrada, la de l'assemblea de la Federació Internacional de Patinatge que es va fer el 2004 a Fresno (Estats Units) i en què es va anul·lar el reconeixement provisional que la federació catalana havia obtingut el 2003, va ser el punt de partida de la pregunta de l'acte: vist el que és i ha estat l'esport català, i què ens mostra aquesta enciclopèdia, per què punyetes l'esport català no pot competir internacionalment? Basté va dir que l'esport català té dret a decidir el seu futur i va reptar els governants a usar aquesta obra per mostrar al món què és l'esport català.

El conseller Homs va agafar el repte de Basté i va dir que, després de tot, si l'esport català no pot competir internacionalment deu ser per un problema polític. Justa la fusta!, senyor conseller. I arribats aquí, em sembla que és hora de recordar per què estem com estem. Hi ha una llei espanyola de l'esport que ens nega el pa i la sal, però que no serveix Pirineus enllà. El TAS ho va deixar clar el 2008 en la sentència sobre la Federació Catalana de Bitlles: els estatuts de les federacions internacionals prevalen sobre la llei de l'esport espanyola. El problema és, doncs, en els estatuts de les federacions internacionals, que han anat adoptant el que ja s'anomena doctrina Samaranch, segons la qual només les federacions de països membres de la comunitat internacional (ONU) poden ser reconegudes. És, simplement, aplicar el canvi que el COI, que presidia Joan Antoni Samaranch, va fer en la Carta Olímpica el 1996. Aquest és el problema polític de l'esport català –és polític encara que parlem de normes federatives–. Fins que no siguem independents, és clar. I el protagonista del problema té un lloc destacat en l'enciclopèdia, com ha de ser. Samaranch va ser un protagonista de l'esport català. En positiu, però també en negatiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.