Molt malament. Amb un president imputat per un presumpte frau fiscal i amb el club també imputat. Això és molt greu. Tard, però, com a mínim, Josep Maria Bartomeu, ha acabat anunciant que hi haurà eleccions a final de temporada. És cert que, segons els estatuts, podrien continuar després de la dimissió de Rosell, però haurien d'haver fet eleccions en aquell moment, quan va dimitir Rosell. Han passat coses molt greus, com la sanció de la FIFA que ens deixa sense poder fitxar aquest estiu. El club està contínuament als jutjats i la mala imatge exterior és gran. Demanaria a Bartomeu fair play. Ell en va demanar i, en canvi, està fent campanya des de dins del club de manera descarada.

Estar imputat no vol dir ser culpable, però sí que hi ha indicis o sospites. Crec que quan una persona està imputada el més normal és que plegui.

No ho crec. Les coses s'han fet malament des d'aquí. Amb un contracte molt estrany que no s'ha explicat.

En espera. El jutge ja ens va donar la raó a nosaltres, però la junta va decidir presentar recurs. Diuen que volen la pau del barcelonisme, però no és així. Haurem d'esperar un any o un any i mig, amb el neguit que això suposa, però amb la tranquil·litat de saber que no he fet res dolent. Amb la consciència tranquil·la, neta i podent anar amb el cap ben alt per la vida.

Molt. Jo estic molt tranquil perquè no he fet res dolent, però la meva dona, per exemple, ho porta malament, amb molta intranquil·litat. Hi ha molta gent que ho està passant malament. No sé per què han hagut de presentar un altre recurs. El més normal és que haguessin convocat l'assemblea i ho haguessin decidit els socis, que són els que van decidir presentar la demanda.

Primer, perquè haurien d'haver canviat els números que ells han presentat. Però, sobretot, perquè han governat des del ressentiment. Es van trobar un club que funcionava com no havia funcionat mai i sembla que vulguin esborrar aquesta pàgina. I ho volen fer a còpia de demandes. Van rebre una herència que han dilapidat. No en queda ni el sistema de joc. Sempre dic que aquests directius tenen la sort d'haver nascut després dels seus pares, amb la vida solucionada. No saben què és l'esforç diari.

Em va sorprendre la seva actuació. Quan Núñez va guanyar les eleccions l'any 78 va llançar molta merda contra la directiva sortint i especialment contra Jaume Rosell, que n'era el gerent. Havent viscut aquesta etapa, trobo estrany que després ell hagi fet el mateix.

Com deia abans, ha tingut la sort de néixer després del seu pare. He de dir, però, coneixent la família, que és bastant possible que fos per un tema familiar. La seva mare sempre s'ha preocupat molt per la família, especialment pel Sandro. Segur que no li agradava tot el que estava passant.
És patidora i possiblement li va demanar que ho deixés.

No ho entendrien. No ho entenen ni els meus fills ni els meus néts. He treballat molt pel club, especialment en el futbol de base que és el que més m'agrada. Crec que mereixeria un reconeixement. No cal una medalla, però tampoc ser demandat. M'han agraït la feina, amb una demanda.

Ho vaig intentar des de la directiva de Montal. I en tinc molts exemples i anècdotes. Per exemple, quan cap a l'any 1972, abans que morís Franco, vam decidir que al Barça es parlés català. Es va enviar una carta als compromissaris per poder portar la idea a l'assemblea. Hi havia uns 350 compromissaris i hi van donar resposta uns 25. Una de les cartes que va arribar portava com a resposta una merda i ens deia “fills de puta”. Vaig decidir que això no podia quedar així i vaig anar a veure aquell soci. Recordo que vam anar a un lloc que feien làpides. Va resultar que qui havia enviat la carta no era ell, sinó un dels seus treballadors, que era qui pagava el carnet.

Sí. El primer dia va ser el partit que s'han perdut més nens a l'estadi. Perquè se sentís el català vam fer moltes crides per megafonia. Això fins que Garicano Goñi, ministre de governació, ens ho va prohibir. Un any i mig després hi vam tornar.

Sí. L'any 75. No només les vaig introduir. Les vaig fer. Amb la meva mare, la meva tieta, la meva dona, amics, cosins. Un amic meu tenia un pis a prop del Camp Nou, i allà les vam guardar. Joan Granados i Jaume Rosell ens van facilitar les entrades i tothom que volia anar al Camp Nou a fer país, venia a aquell pis i li donàvem una bandera i una entrada. Així vam aconseguir que al desembre del 75 entressin les senyeres al Camp Nou per primera vegada després de la Guerra Civil. I no va ser l'única vegada. També, amb la família, vam fer aquella senyera gegant que es va posar davant la llotja el primer dia que Josep Tarradellas va anar a l'estadi. Hi va haver discussió per si havia de parlar dins la llotja o fora. Jo era partidari que ho fes fora. Així es va fer i no hi va haver cap problema. Maneres de fer país des del Barça. També vam ser nosaltres els que vam fer que el braçal dels capitans fos amb els colors de Catalunya.

Estava acabat de casar. Va ser en un partit contra el Real Madrid, d'aquells que et robaven sense miraments. Tothom va acabar llançant els coixins al camp. La meva dona em va dir: “Si tingués la força d'un home, ja l'hauria llançat.” I ho vaig fer. Tenia al darrere un gris. Ens van agafar, a uns vuitanta, i ens van portar a la comissaria de Collblanc. Vaig estar allà fins a les 4 de la matinada i després em van multar per desordre públic. Aquesta va ser una detenció; la segona va ser el dia que arribava la marxa per a la llibertat a l'Hospitalet.

Núñez va guanyar amb molt joc brut. Va comprar Cruyff i també Rexach. Recordo que el dia de les eleccions, Rexach va dir al Noticiero Universal: “No votaré Ariño perquè no sóc comunista.” La Revista Barcelonista també vinculava Ariño amb el PSUC. I després hi ha el que va fer Nicolau Casaus, que va acabar entrant a la junta de Núñez. Així ens van derrotar. Va guanyar les eleccions i així va salvar les seves empreses, amb moviments molt estranys. Per això vaig ser activista.

No desitjo mai el mal de ningú, però tothom ha de ser responsable dels seus actes. A mi em fa mal el que va fer amb Barcelona. Tindríem més monuments modernistes, però els van tirar a terra per fer pisos.

Meves eren les pancartes aquelles de “Maria Lluïsa, porta'l al cine” i “Maria Lluïsa, deixa'l plegar”. És curiós però les vaig fer amb el pare del Sandro Rosell.

Vaig anar a les eleccions amb el Sixte Cambra i dues vegades amb el Lluís Bassat. Va guanyar el Jan, però poc després ell i el Sandro em van dir que si volia seria el responsable del futbol de base. I vaig tornar a entrar al club un parell de mesos després de la victòria del Laporta.

Estava al futbol de base, però hi havia més gent. Pau Vilanova, molt bon amic de Rosell, per exemple. Manava Josep Colomer i ningú decidia res. Ens reuníem, però ningú decidia res perquè no teníem poder per fer-ho. Un dia vaig parlar amb en Sandro i li vaig comentar que m'havia dit que jo era el responsable del futbol de base. Em va dir que no ho digués perquè ell ho negaria. Aquell dia la meva dona ja em va dir que no era de fiar.

Segueixo el futbol de base perquè sempre ha estat una de les meves passions. La situació és molt dolenta. Amb el filial prop de la zona de descens i ara amb un canvi d'entrenador. I amb molts equips mal classificats, amb equips al davant que mai poden estar millor que el Barça, com és el cas del juvenil. Està fallant el sistema. Hi havia una manera de treballar que funcionava. Ara això no va així.

Els anys de més èxits esportius de la història del Barça. Una gran època. Laporta va patir una persecució per part d'alguns sectors desmesurada. I és normal que ell acabés inflant pit. Uns grans anys per al club, per molt que alguns vulguin només recordar episodis com el del cava o els pantalons a l'aeroport que, a més, no va ser veritat. No se'ls va abaixar.

No ho sé. Està animat, però suposo que depèn de moltes coses.

Penso com Cruyff, que les segones parts mai són bones. Penso que hauria de deixar passar més temps per tornar.

S'ha mogut molt, té molts contactes i va fer uns grans resultats en les últimes eleccions. Crec que és un bon candidat.