Barça

Veterans

Juanito Mariana

El nen d'or de Cadis

Juanito Mariana va brillar al Cadis abans de fer el salt al Barça, que va aconseguir els seus serveis avançant-se a pretendents com el Real Madrid, l'Atlético i el València

Es va donar a conèixer marcant contra els blancs en un Carranza, però al final de la temporada 1968/69 va deixar el club per marxar al Granada

“Hi havia tensions polítiquesen aquella època entre gent de diferents parts d'Espanya, una cosa que ara no passa”
“No sabia quant havien pagat per mi,abans els jugadors estàvem deslligats de les negociacions entre clubs, ara tot se sap”

Era menut i hàbil, i tot i no tenir un físic prodigiós, va créixer amb la pilota jugant contra nens més grans. Es diu Juan García Torres, però a Cadis tothom el coneix com Juanito Mariana, sobrenom que va heretar de la seva àvia. Als 12 anys va deixar la seva ciutat natal per fer el primer dels dos viatges que el van dur a Barcelona, on va formar part de l'escola Kubala, al barri de Collblanc. “Hi vaig estar prop de dos anys. Tenia una feina d'enquadernador i gràcies al futbol vaig fer moltes amistats. Barcelona era un món molt gran, però m'ho vaig passar molt bé. Vaig tornar a Cadis perquè em va reclamar la meva família”, rememora Mariana, que actualment viu retirat a Jerez als 69 anys, poc després de deixar la seva darrera feina, a l'ONCE.

Cadis, l'inici de tot

Al Cadis va despuntar, va arribar a marcar 10 gols a segona divisió el curs 1967/68, un registre que va cridar l'atenció de grans clubs espanyols. “Es van interessar per mi equips com el València, el Sevilla, el Real Madrid i l'Atlético, però la meva il·lusió sempre havia estat anar al Barça, de petit sempre els defensava”, explica. Una nit de maig de 1968, uns directius del Cadis li van trucar perquè anés a un bar de la ciutat. Allà li van proposar si volia marxar al Barcelona, oferta que no va trigar a acceptar tot i tenir només 22 anys: “Tal com m'ho van proposar, els vaig dir que sí. Era un noi jove, i el Barça, un club molt gran.” El club blaugrana va pagar per ell 3 milions i mig de pessetes i un partit amistós, quantitats que desconeixia: “Llavors estàvem deslligats de les negociacions entre clubs. Ara tot se sap.” El destí va voler que un dels seus primers partits amb el seu nou equip fos precisament a Cadis, en un Trofeu Carranza, torneig amistós que llavors reunia alguns dels clubs més potents d'Europa. “Vam jugar les semifinals contra el Real Madrid, i en la primera part vaig marcar un gol. Estava embogit. Més tard, vaig donar el segon. Lògicament, em vaig quedar la pilota del partit. La guardo com una relíquia”, rememora. Tot i no consolidar-se com una peça indiscutible a l'equip que llavors entrenava Salvador Artigas, va arribar a disputar 14 partits, en els quals va marcar tres gols, dos dels quals a l'Atlético i un altre al Còrdova. “Jugar al Camp Nou va ser una gran satisfacció, és un estadi impressionant, en guardo molts bons records”, afirma.

Una marxa precipitada

Només va jugar un curs al Barça, ja que l'estiu següent va ser intercanviat per Ramón Díaz Cruz, Ramoní. Tot i considerar “massa curt” el seu pas per Barcelona, el balanç personal que en fa és força positiu. No tant el col·lectiu, ja que l'equip no va guanyar cap títol. “Vam quedar tercers en la lliga després del Real Madrid i Las Palmas, i finalistes de la recopa, ja que vam perdre la final a Basilea contra l'Slovan Bratislava”, assenyala. Era la tercera final europea que perdia el Barça després de les de la copa d'Europa de 1961 –contra el Benfica– i la copa de Fires de 1962 –contra el València.

Aquella temporada va conviure amb jugadors del nivell de Sadurní, Rifé, Rexach, Fusté, Pereda i Miguel Reina, entre d'altres. De tots ells, però, destaca futbolísticament Julio Alberto Mendonça: “Era un davanter centre fantàstic”, i afegeix que Rifé “serà sempre el millor al mig del camp, un fenomen com a jugador i com a persona”. A pesar del bon ambient que es va trobar al vestidor, lamenta que “en aquella època hi havia algunes tensions polítiques entre gent de diferents parts d'Espanya, una cosa que ara no passa”. Contra la seva voluntat, va haver d'abandonar Barcelona per posar rumb al Granada, on va jugar les seves dues darreres temporades a primera. “Estava convençut que hauria triomfat al Barça”, assegura lamentant-se. Allà, el tècnic José Iglesias Fernández, Joseíto, va prometre que el duria amb ell de nou a Barcelona per jugar amb l'Espanyol, però el seu fitxatge finalment no es va concretar, i Mariana va haver de continuar al Granada, en el qual uns problemes al braç van anticipar la seva retirada, als 27 anys. El Cadis i el Llevant van ser els seus darrers clubs, però Mariana sempre portarà al cor el Barça i el Granada: “Són els dos clubs que em van donar la vida que tinc.”

Juanito Mariana
(10-2-1946, Cadis).
14
partits
va disputar amb la samarreta del Barça la temporada 1968/69.
3
gols
oficials va marcar de blaugrana, tots en la lliga i al Camp Nou.
27
anys
tenia quan es va retirar.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.