Barça

Política i esport

Quan Tbilisi regnava a Europa

El Dinamo de Tbilisi es va proclamar per primer cop campió de l'URSS el 1964 amb un futbol atractiu que hauria pogut desafiar l'hegemonia llatina en la copa d'Europa si els clubs soviètics hi haguessin participat

Va guanyar la recopa de 1981 i va esdevenir l'únic club soviètic, juntament amb el Dinamo de Kíev, a aixecar un trofeu continental

L'11 d'agost d'enguany les mirades del món del futbol europeu s'adreçaran a una ciutat poc habituada a ser centre de totes les atencions futbolístiques. Tbilisi, situada al cor del Caucas, tot just on Europa esdevé ja Àsia, acollirà la primera final continental de la temporada. La capital del jove estat de Geòrgia, independent des de 1991 i més aviat conegut pels conflictes que assolen el seu territori que no pas per les seves grans gestes esportives, serà l'escenari on el Barça i el Sevilla lluitaran per esdevenir els supercampions europeus del 2015.

Malgrat que l'elecció de l'estadi Boris Paitxadze com a seu de la supercopa té ben poc a veure amb el tradicional estadi Louis II de la glamurosa Mònaco, on la final de la competició que enfronta els vencedors dels dos principals trofeus continentals es va celebrar entre 1998 i el 2012, el cert és que la supercopa desembarca, tot i el que l'observador poc iniciat pugui pensar a priori, en un territori de llarga tradició futbolística que va arribar, fins i tot, a regnar en el futbol europeu quan no vivia sota la tirania econòmica a la qual sembla abocat darrerament.

Quan el futbol encara era un esport romàntic en què un equip gairebé amateur podia fer front als gegants del Vell Continent gràcies a una bona generació de futbolistes originaris del país, Tbilisi es va convertir en una de les ciutats de referència de l'esport rei continental. De fet, el Dinamo de Tbilisi, l'equip georgià per excel·lència, va assolir el gran èxit de la seva història el 1981 quan es va proclamar campió de la recopa d'Europa, un títol que el Barça tot just feia dos anys que acabava d'aixecar a Basilea. Els georgians es convertien, així, en el segon equip soviètic (rere el Dinamo de Kíev, que havia guanyat la recopa el 1975) a aixecar un trofeu continental.

La història del gran club georgià es remuntava, però, gairebé al mateix moment de l'annexió de Geòrgia a la Unió Soviètica, acabada de néixer, un fet que es va produir el 1921 i que va posar fi a l'efímera república democràtica georgiana, independent des de 1918.

Pocs anys després de l'annexió, la tardor de 1925, va néixer el Dinamo de Tbilisi, un club poliesportiu que s'integrava a l'Associació Esportiva Dinamo, una entitat promulgada el 1923 per Felix Dzerzhinski, cap de la policia política soviètica. Els Dinamos d'arreu de l'URSS eren clubs vinculats al Ministeri de l'Interior, concretament, en el seu origen, al Comissariat del Poble per a Afers Interns (l'NKVD, el precedent del temut KGB) que tenien com a funció ajudar en la millora de la condició física de la policia secreta.

La popularitat que entre els anys vint i trenta del segle passat va assolir el futbol a la Unió Soviètica va ajudar que el Dinamo de Tbilisi es guanyés ben aviat el cor dels georgians amb un equip digne de competir amb qualsevol dels seus adversaris soviètics. Tot i així, quan el 1936 es va establir la primera divisió de l'URSS, el club georgià en va ser inicialment exclòs, per bé que ben aviat (el mateix 1936, després de guanyar el campionat de primavera de la segona divisió) hi va ser integrat i va esdevenir un dels pocs clubs (de fet, l'únic fora de Moscou i Kíev) que mai ha perdut la categoria.

Durant aquells anys trenta, el Dinamo de Tbilisi va brillar amb el jugador que avui dóna nom al seu estadi, Boris Paitxadze. De fet, durant aquella dècada, Geòrgia semblava que era moda. Josif Stalin, fill de la localitat georgiana de Gori, liderava amb mà de ferro la Unió Soviètica des de la secretaria general del PCUS; mentre que Lavrenti Beria, primer secretari del Partit Comunista de Geòrgia havia esdevingut, el 1938, el cap de l'NKVD i, per tant, dels clubs esportius que sota la denominació de Dinamos estaven vinculats a la policia política.

Justament, Lavrenti Beria, mà dreta de Stalin, va ser qui va batejar, entre 1937 i 1953, el camp del Dinamo de Tbilisi, que havia estat inaugurat el 1935 sota la denominació d'estadi Dinamo. Beria, aficionat acèrrim al Dinamo de Tbilisi, va canviar, però, les seves preferències un cop va ser enviat a Moscou a dirigir la policia política al costat de Stalin. Allí Beria va abraçar la fe del Dinamo de Moscou, el gran equip de l'NKVD, que justament va impedir al Dinamo de Tbilisi guanyar la lliga soviètica de 1940.

Tot i una generació excel·lent, el cert és que el Dinamo de Tbilisi només va poder assolir el subcampionat soviètic de 1939 i 1940, privat sempre del títol per clubs moscovites. Quan Boris Paitxadze, màxim golejador de la lliga soviètica de 1937 i un dels millors davanters del moment, es va adreçar a Lavrenti Beria per lamentar-se del fet que aquella gran generació de futbolistes georgians no hagués pogut obtenir cap títol (van perdre també tres finals de copa) el cap de la policia política, que, recordem-ho, era també georgià, li va respondre enfurismat: “Els campions només poden ser de Moscou o de Kíev, vosaltres us heu de conformar amb ser segons!” Beria, de qui l'estadi de Tbilisi encara portava el nom, havia oblidat els seus orígens i mostrava les simpaties del poder pel Dinamo de Moscou, el gran club de la policia secreta que ell mateix presidia.

Com a anècdota, és curiós ressenyar que el primer partit internacional que el club georgià va disputar en la seva història, el 1937, va ser contra la selecció del País Basc, que recorria Europa a la recerca de suport a la causa basca i republicana en un moment en el qual Bilbao acabava de caure en mans de les tropes feixistes. Tot i les bones prestacions dels georgians, els bascos els van derrotar clarament per 0-2.

El primer gran èxit del futbol georgià no va arribar, paradoxalment, fins a l'any 1964. El Dinamo de Tbilisi va haver d'esperar que ni Stalin (mort el 1953) ni Beria (executat el mateix 1953, després de la mort de Stalin, un fet que, òbviament va comportar que el seu nom deixés de designar l'estadi del Dinamo), tots dos georgians, estiguessin al capdavant de l'URSS. Aquell 1964, els de Tbilisi van guanyar la lliga soviètica, una fita que va ser celebrada amb entusiasme arreu de Geòrgia, ja que el Dinamo, tot i ser un club vinculat a la policia política, tenia també un fort element identitari que el vinculava al nacionalisme georgià, durament perseguit tant per Stalin com per Beria.

La victòria en la lliga soviètica de 1964 va centrar l'atenció del futbol europeu en Tbilisi, tot i que els clubs de l'URSS no disputaven encara competicions europees. France Football, la popular publicació esportiva francesa, va lloar la gran generació de futbolistes georgians que acabaven de guanyar el campionat soviètic tot dient: “El Dinamo té grans jugadors. La seva tècnica, el seu talent i la seva intel·ligència en el joc fan que puguem considerar-los, a l'Europa de l'Est, com la millor representació del futbol sud-americà. Si el Dinamo pogués participar en la copa d'Europa segur que posaria fi a l'hegemonia del clubs espanyols i italians.” Malauradament, els de Tbilisi no van poder contrarestar el domini llatí en la copa d'Europa, i no va ser fins al 1972, quan la Unió Soviètica va acceptar que els seus clubs participessin en competicions continentals, que els georgians es van estrenar disputant, però, la copa de la UEFA.

El gran període de glòria pel que fa a títols del Dinamo de Tbilisi va coincidir amb l'emergència d'una nova gran figura política georgiana, Eduard Xevardnadze, que va ser primer secretari del Partit Comunista de Geòrgia entre 1972 i 1985, abans d'esdevenir el darrer ministre d'afers estrangers de la Unió Soviètica i el segon president de la Geòrgia independent.

El període comprès entre 1976 i 1981 va ser l'autèntica època daurada del Dinamo de Tbilisi. L'epopeia georgiana va començar amb una victòria, la primera, en la copa soviètica de 1976, i va continuar aquell mateix any amb la inauguració d'un estadi completament reformat anomenat Lenin Dinamo. Els títols estatals van seguir amb la lliga soviètica de 1978 i la copa de 1979. Uns èxits que van ser enormement celebrats arreu del país pel simbolisme que tenien. De fet, el Dinamo de Tbilisi és l'únic equip que, al marge dels clubs russos o ucraïnesos, ha aconseguit guanyar dos cops la lliga soviètica, una fita que el nacionalisme georgià va celebrar amb tota pompositat.

La popularitat i l'habilitat del Dinamo de Tbilisi va quedar evidenciada en un dels seus partits més llegendaris. El que el 3 d'octubre de 1979 el va enfrontar amb el Liverpool a l'estadi Lenin Dinamo davant de 110.000 espectadors, molts dels quals vestits amb uniforme militar. Aquell dia, els georgians van humiliar el Liverpool guanyant-lo 3-0 i eliminant-lo de la copa d'Europa.

Tot i ser posteriorment derrotat per l'Hamburg, la victòria contra els del Merseyside era el preludi de la gran fita que va assolir el Dinamo de Tbilisi el 1981. Aquell any, els georgians van guanyar la recopa d'Europa i van esdevenir així el segon (i últim) club soviètic que guanyava una competició continental. El 13 de maig de 1981 el Dinamo va derrotar (2-1) el FC Carl Zeiss Jena, el campió de la copa de l'RDA, en una final disputada a Düsseldorf que va ser, molt probablement, la que menys públic ha congregat de la història, ja que els espectadors ni tan sols van arribar a cinc mil, circumstàncies geopolítiques hi van obligar.

La victòria del Dinamo va desfermar l'eufòria arreu de Geòrgia. El triomf de l'equip de Tbilisi va ser viscut com un autèntic orgull nacional i va accentuar el caràcter reivindicatiu des del punt de vista nacionalista de l'equip. Malauradament, però, aquella recopa va ser el darrer gran títol que els georgians van poder celebrar abans de la independència del seu país.

Paradoxes de la història, tot just després de la seva gran victòria, el club va entrar en una profunda crisi que va provocar que s'acabés la seva època daurada. El que no va acabar, però, va ser la dimensió nacional del club en un moment en el qual la Unió Soviètica afrontava una inestabilitat creixent. El 27 d'octubre de 1989, el Dinamo de Tbilisi disputava el seu darrer partit en el campionat soviètic, ja que el 1990 la federació georgiana va rebutjar de participar en les competicions de l'URSS.

El club de Tbilisi començava un nou episodi de la seva història que el portava d'haver estat l'estendard del futbol georgià a l'URSS a disputar un campionat nacional en què la dimensió simbòlica del club havia abandonat bona part del seu sentit. Tot i perdre el seu primer partit en lliga georgiana, acabada de néixer, els de la capital hi demostrarien una superioritat insultant guanyant els deu primers campionats de manera consecutiva.

Amb la voluntat de recuperar la memòria del seu gran equip dels anys trenta, el Dinamo va decidir batejar, el 1995, el seu estadi amb el nom de Boris Paitxadze, un bonic homenatge a un dels grans jugadors històrics del club que no va poder, però, assolir mai cap títol. És a la gespa d'aquest Boris Paitxadze on el Barça i el Sevilla lluitaran el dia 11 d'agost per esdevenir supercampions europeus. Una lluita que, per uns instants, tornarà a situar Tbilisi a l'epicentre del futbol europeu.

1976
Esplendor.
el període comprès entre 1976 i 1981 va ser l'autèntica època daurada del Dinamo de Tbilisi. L'epopeia georgiana va començar amb una victòria, la primera, en la copa soviètica de 1976, i va continuar aquell mateix any amb la inauguració d'un estadi completament reformat anomenat Lenin Dinamo. Els títols estatals van seguir amb la lliga soviètica de 1978 i la copa de 1979. Uns èxits que van ser enormement celebrats arreu del país pel simbolisme que tenien. De fet, el Dinamo de Tbilisi és l'únic equip que, al marge dels clubs russos o ucraïnesos, ha aconseguit guanyar dos cops la lliga soviètica, una fita que el nacionalisme georgià va celebrar amb tota pompositat.
Referent.
Quan el futbol encara era un esport romàntic en què un equip gairebé amateur podia fer front als gegants del Vell Continent gràcies a una bona generació de futbolistes originaris del país, Tbilisi es va convertir en una de les ciutats de referència de l'esport rei continental.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.