Futbol.CAT 3a divisió

Catalunya té futbol

La història de Mario Anchisi

L'italià que va enfrontar l'Europa i el Sants

El tècnic Mario Anchisi, de passat misteriós i desconegut, va causar una gran controvèrsia als anys cinquanta quan va marxar, juntament amb vuit jugadors, del conjunt blanc-i-verd a l'equip gracienc

Qui el va conèixer coincideix a dir que no en tenia ni idea, de futbol, però va acabar fent carrera en clubs com l'Espanyol i el Llevant

Durant la primera meitat del segle XX i els primers anys de la segona, Europa-Sants va ser la gran rivalitat del futbol barceloní amateur, a l'ombra sempre, és clar, dels dos gegants de la ciutat. Però a banda de la rivalitat merament esportiva, santsencs i graciencs sempre van mantenir una relació institucional cordial..., una cordialitat, però, que va estar a punt de trencar per sempre un misteriós entrenador italià que de futbol en sabia ben poc.

Mario Anchisi va arribar l'any 1955 per mitjà de Zvonimir Monsider, aleshores tècnic del Sants. Monsider, un croat que havia jugat de porter a l'Hongria de Kubala, va crear el càrrec de secretari tècnic per al seu amic. Al cap d'uns anys, amb la marxa del balcànic i després d'aconseguir no se sap ben bé com el títol d'entrenador amateur, es va acabar convertint en el tècnic del Sants fins a la temporada 1957/ 1958. “Era sobretot un psicòleg, però de futbol l'única cosa que sabia era que la pilota era rodona”, explica Carles Bosch, futbolista que va jugar sota les ordres de l'italià.

De l'Europa al Sants

En acabar la temporada 1957/58, en què el Sants va quedar a un pas de l'ascens a segona, l'Europa, amb més poder econòmic, va decidir aconseguir els serveis de Mario Anchisi per intentar traslladar els seus èxits a Gràcia. Amb ell, el tècnic es va endur vuit jugadors blanc-i-verds cap al Sardenya, fet que va despertar la reacció aïrada de la directiva i l'afició santsenca. “Del Sants no va marxar de gaire bona manera; a més, va deixar a deure dos vestits que li havia fet un vicepresident del club, amo d'una sastreria”, explica Eduard Soler, soci del Sants que va viure de prop aquella època.

La cosa estava calenta i per acabar-ho d'adobar el calendari va determinar una segona jornada amb un Sants-Europa al camp del carrer Galileu. Amb els ànims encara enrarits, els graciencs van visitar l'estadi santsenc en un ambient “molt encès”. “Ens esperaven amb ganes i va ser horrorós; no es podia dir res perquè de seguida ens cridaven i ens insultaven”, recorda Enric Vidal, soci escapulat, que va ser present en aquell duel. “Si el partit s'hagués jugat en la segona volta segurament els ànims s'haurien calmat, però com que encara era tan recent...”, hi afegeix. El partit va acabar 2-0 per a l'equip local i els escapulats van haver de marxar de l'estadi a corre-cuita, en unes furgonetes que havia llogat el seu president per anar a dutxar-se al Sardenya.

La derrota va ser el preludi d'un curs que no va ser tan reeixit com els anys d'Anchisi al Sants. De fet, l'equip gracienc no va aconseguir classificar-se per a la promoció d'ascens, cosa que sí que van aconseguir els blanc-i-verds. Però el pas del tècnic italià per Gràcia, com a Sants, no va deixar ningú indiferent. A l'Europa, Anchisi va fer canviar els pantalons blaus que històricament ha portat sempre l'equip escapulat per uns de blancs –per si calia jugar de nit– i, a més, va introduir el braçalet per distingir el capità de la resta de jugadors, tal com es feia en el seu país d'origen, per posar dos exemples. Anchisi, un home molt llest com el defineixen els qui el van conèixer de prop, es va saber adaptar en el món del futbol, tot i que no en sabia un borrall. Després de l'Europa, va fer carrera a l'Hospitalet i l'Espanyol, entre altres equips catalans, i a principi dels vuitanta va treballar a la direcció esportiva del Llevant. Però com s'ho va fer? Doncs, en part, gràcies a la seva oratòria i a una mica d'imaginació. En els seus inicis a Catalunya, per exemple, Anchisi explicava que havia format part del Grande Torino, aquell equip que va dominar Itàlia durant els anys quaranta i que va acabar de manera tràgica en un accident d'avió, i que ell s'havia salvat d'aquell desastre perquè s'havia quedat a terra per fer costat a la seva dona, ingressada a l'hospital. Aquella història, molt semblant a la que realment li va passar a Kubala, però, mai no es va poder confirmar. Més que res, perquè era falsa. El més probable és que Mario Anchisi arribés a Catalunya sense un duro i fugint del seu país, on se'l relacionava amb el feixisme. I aquí, es va saber adaptar. Tot un personatge.

L'estrella
“Tenia una tècnica extraordinària, però no li agradava gens córrer.” Així defineix Carles Bosch Pepe Granés, la gran estrella d'aquell Europa. Nascut a Lleida, Granés va coincidir amb Di Stéfano al Madrid tot i que mai no va debutar. Amant de la bona vida i de la nit, el de Lleida no va triomfar en el futbol d'elit perquè ell no va voler. Era tan presumit que, expliquen, quan es feia mal no recolzava el cap a terra fins que el massatgista no li estenia una tovallola perquè hi pogués posar el cap.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.