En acabar la temporada 1957/58, en què el Sants va quedar a un pas de l'ascens a segona, l'Europa, amb més poder econòmic, va decidir aconseguir els serveis de Mario Anchisi per intentar traslladar els seus èxits a Gràcia. Amb ell, el tècnic es va endur vuit jugadors blanc-i-verds cap al Sardenya, fet que va despertar la reacció aïrada de la directiva i l'afició santsenca. “Del Sants no va marxar de gaire bona manera; a més, va deixar a deure dos vestits que li havia fet un vicepresident del club, amo d'una sastreria”, explica Eduard Soler, soci del Sants que va viure de prop aquella època.

La cosa estava calenta i per acabar-ho d'adobar el calendari va determinar una segona jornada amb un Sants-Europa al camp del carrer Galileu. Amb els ànims encara enrarits, els graciencs van visitar l'estadi santsenc en un ambient “molt encès”. “Ens esperaven amb ganes i va ser horrorós; no es podia dir res perquè de seguida ens cridaven i ens insultaven”, recorda Enric Vidal, soci escapulat, que va ser present en aquell duel. “Si el partit s'hagués jugat en la segona volta segurament els ànims s'haurien calmat, però com que encara era tan recent...”, hi afegeix. El partit va acabar 2-0 per a l'equip local i els escapulats van haver de marxar de l'estadi a corre-cuita, en unes furgonetes que havia llogat el seu president per anar a dutxar-se al Sardenya.

La derrota va ser el preludi d'un curs que no va ser tan reeixit com els anys d'Anchisi al Sants. De fet, l'equip gracienc no va aconseguir classificar-se per a la promoció d'ascens, cosa que sí que van aconseguir els blanc-i-verds. Però el pas del tècnic italià per Gràcia, com a Sants, no va deixar ningú indiferent. A l'Europa, Anchisi va fer canviar els pantalons blaus que històricament ha portat sempre l'equip escapulat per uns de blancs –per si calia jugar de nit– i, a més, va introduir el braçalet per distingir el capità de la resta de jugadors, tal com es feia en el seu país d'origen, per posar dos exemples. Anchisi, un home molt llest com el defineixen els qui el van conèixer de prop, es va saber adaptar en el món del futbol, tot i que no en sabia un borrall. Després de l'Europa, va fer carrera a l'Hospitalet i l'Espanyol, entre altres equips catalans, i a principi dels vuitanta va treballar a la direcció esportiva del Llevant. Però com s'ho va fer? Doncs, en part, gràcies a la seva oratòria i a una mica d'imaginació. En els seus inicis a Catalunya, per exemple, Anchisi explicava que havia format part del Grande Torino, aquell equip que va dominar Itàlia durant els anys quaranta i que va acabar de manera tràgica en un accident d'avió, i que ell s'havia salvat d'aquell desastre perquè s'havia quedat a terra per fer costat a la seva dona, ingressada a l'hospital. Aquella història, molt semblant a la que realment li va passar a Kubala, però, mai no es va poder confirmar. Més que res, perquè era falsa. El més probable és que Mario Anchisi arribés a Catalunya sense un duro i fugint del seu país, on se'l relacionava amb el feixisme. I aquí, es va saber adaptar. Tot un personatge.