Atletisme

ÀNGEL MULLERA

ATLETA 3.000 OBSTACLES

“Havia arribat l'hora d'estar al davant”

Mully analitza, abans de la final d'aquesta tarda, la seva sèrie del mundial

“He madurat i em prenc la cursa com és; sigui un campionat del món o un cros de Girona”, diu

Sé que estic molt bé, que puc estar per sota dels 8:19 en la final i que em puc acostar als 8:15. Ho sé perquè ho tinc a les cames

El beer running és una tècnica consistent a prendre una cervesa –dues com a màxim– dos dies abans de les curses. La segueixen des dels populars fins als millors del món, com Àngel Mullera; que dimarts a la nit va atendre la trucada d'El 9 Esportiu a la mitjanit russa, després d'iniciar el ritual previ a la final del mundial que el català corre aquesta tarda (18.10 h).

Passades unes hores, com respira?
Bé, bé, vaig tenir massatge i vaig anar a escalfar-me una mica després, el dia mateix de la cursa. M'he aixecat tard; em vaig fer una màquina que es diu de pressoteràpia que també serveix per recuperar, i a la tarda vaig rodar 40 minuts i em vaig trobar bé. Una mica cansat de la cursa, és normal, però tinc les cames molt bé; queda un dia encara, i el que he de fer és descansar bé. Arribaré recuperat, no sé fins a quin punt, però sí en plenes condicions per a la final.
L'eliminatòria. Li va sortir tal com deia en l'entrevista d'El 9!
Sí, sí. Sabia que sortint endavant tens més possibilitats. En campionats anteriors suposo que amb la por d'estar allà m'acabava quedant enrere, però en aquest ja vag decidir que havia arribat l'hora d'estar a davant i de demostrar que puc estar entre els millors. I quan faltaven 650 metres vaig passar l'ugandès [Benjamin Kiplagat], me'n vaig anar cap endavant i quan em vaig veure primer vaig dir ostres! Em va faltar una mica en els últims 350 metres, però ja només faltava això, i ja era donar la resta.
En ser la primera sèrie, en quin moment veu que el ritme és bo. En els primers 1.000 en 2:44?
Sí, perquè jo vaig passar en 2:45 i ja veia que era un bon pas i que, a sobre, l'ugandès seguia a davant i tirava. Sabia que no s'adormiria i, en el següent pas, no el vaig veure bé però veia que no havíem frenat. Després vaig saber que era 5:30, que és encara més ràpid. I ja estava, només faltava que no s'adormís i a 700 metres vaig veure que l'ugandès estirava i que havia d'anar endavant i fer enfadar el francès o qui fos perquè no s'adormís la cursa. I ho vaig aconseguir. Fins i tot el kenyà [Kiprop Mutai] vaig posar en problemes, perquè vaig arribar amb ell [a 11 centèsimes] i vaig estar a punt de ficar-me per llocs.
Li dóna bones perspectives?
Sí, és clar. He madurat moltíssim i m'he de prendre la cursa com és; sigui un campionat del món o un cros de Girona. I això és el que m'afavoreix, que vaig una mica més tranquil i sense nervis. Tinc clar el que vull fer: si se surt a tota hòstia, a 2:40, igualment aniré a 2:44 o 2:45. I si sortim com l'altre dia em tornaré a posar tercer o quart o cinquè. I després, estar allà i aguantar el que pugui, donar-ho tot i arribar a meta sabent que és igual la posició: si he quedat el 10, perfecte, i si és el 7, també perfecte. Que no em quedi allò de dir, si hagués tirat aquí o hagués tirat allà.
Més la sensació que la posició mateixa...
En els obstacles, normalment, els canvis comencen quan falten tres voltes. Llavors és quan comencen els enrenous... Sé que estic molt bé, que puc estar per sota dels 8:19 en la final i que em puc acostar als 8:15. Ho sé perquè ho tinc a les cames, i en tres dies crec que puc estar-hi. I ja ho veurem, estaré molt pendent dels altres, i sobretot crec que les rodes bones són les dels francesos: Mekhissi Benabbad i Noureddine Smail [8:25 en la segona sèrie i 8:15 millor marca] i el moldau, també [Ion Lutxianov, cinquè en la seva sèrie, amb 8:19.64], perquè sempre corre molt bé aquestes finals. Però si estic darrere un kenyà tampoc m'arronsaré, i si l'haig de passar, ho tornaré a fer.
Li arriba la repercussió o hi ha massa distància?
Intento no mirar res. Tinc els Whats App dels amics i la xicota, però sí que m'arriba. Sé que ha sortit per televisió, però intento no mirar diaris. Sí que el que em vas enviar d'El 9 Esportiu ho miro i ho he penjat al Twitter. A vegades quan ho mires et quedes encisat, i no és que et creguis res, però sí que et relaxes. I ara vull seguir endavant i ja tindré temps divendres i dissabte. I quan arribi a Espanya, a Catalunya vaja, ja ho miraré tot.
En la delegació, quin caliu hi ha. Pressió?
No, s'hi està molt bé. Com ja et vaig dir, hi ha el director tècnic, en Ramon Cid, que és un tros de pa i parla amb tu, tranquil i serè, i això dóna molta confiança. I no hi ha cap pressió. La delegació està fent un gran campionat, amb marques de l'any de la gent i en un any molt dur: veníem de dues Olimpíades en què havíem fet mal paper, i venir aquí i reaccionar d'aquesta manera, amb medalles i finalistes com jo, que no hi havia arribat mai, vol dir que hi ha gent molt bona i que segurament estarem un altre cop on la selecció es mereix.
I el públic? Quina sensació tenen? Des d'aquí es veu que hi ha molt poca gent.
Fatal. Sobretot en les sessions del matí no hi ha ningú. És com si correguéssim a l'Estadi Olímpic de Barcelona, on no hi havia ningú en l'europeu, i després al cap de setmana hi va haver gent. Avui [dimarts] sí, perquè han començat a regalar entrades i perquè també saltava l'Isinbàieva... Però si no salta ella, o no corre Bolt, és complicat perquè és un estadi molt gran. Jo no sabia quina filosofia tenien els russos amb l'atletisme, però pel que s'ha vist no tenen gaire cultura d'atletisme. A veure si dijous [avui] hi ha més gent, perquè avui a la tarda he estat a l'estadi i sí que feia goig, però demà la Isinbàieva no hi serà.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.