Tot just ho estic assimilant, la veritat. Ara em començo a creure una mica el que he fet, perquè fins al tercer dia no ho vaig tenir gens clar: anava a sensacions, tal com em responia el cos. Però cada vegada m'ho vaig anar creient més i vaig veure que el cos aguantava les pallisses que li fotia cada dia i, la veritat, el que ara estic valorant més és el temps. Vaig tenir com un anticicló a sobre en tot moment, menys en la quarta etapa, en què estava rodant a més de 2.000 metres i allà sí que vaig tenir mal temps.

A partir del tercer dia. El primer vaig acabar molt bé perquè les forces les tens molt vitals, encara. El segon ja vaig notar un cansament físic molt gran. Però el tercer vaig veure que el cos m'anava responent, sobretot per l'exigència dels ports. Aquell dia ja vaig tenir el de Tregurà, que era el primer port de muntanya llarg que feia, i vaig veure que en l'alta muntanya ja anava bé. Aquell dia també em va deixar la meva companya, tenia quatre dies d'autonomia per espavilar-me jo sol i quan em vaig veure a 2.000 metres la cosa ja anava de debò. Rodar en aquells paratges, encara em costa de creure que travessés tot el Pirineu...

Cap ni un, tot rodat i segons el que havia previst. Sembla que ho vaig planejar tot molt bé i que no m'ha faltat res. Era vital perquè jo no podia portar molt d'equipatge, ni alforges. El més dolent de la ruta va ser el sobrepès de la motxilla, que cau en el punt de suport, que en aquest cas eren les parts vitals... Allò va ser dur i sempre ha estat molt present.

Vaig tenir només una caiguda, en una baixada. Una trompada bastant forta però que no em va impedir seguir. Tenia el canell i el genoll inflamats, de la part esquerra, però he pogut rodar cada dia i molt bé, la veritat.

Quedaven molt sorpresos. He trobat gent en bicicleta perquè la ruta agafa un tram de la Pedals. M'he trobat gent caminant perquè agafa un tram del Camino... I una de les anècdotes que em vaig trobar va ser que es pensaven que em faltava un braç. Perquè de lluny, la manera de lluitar una pujada en monocicle és fer com una ziga-zaga amb el cos. I és clar, de lluny es pensaven que tenia algun problema físic i que anava en bicicleta adaptada... També molta gent em tirava fotos.

Sí, el cos s'hi ha anat acostumant però quan acabava em prenia uns aminoàcids, proteïna per no perdre massa muscular, bevia sals barrejades amb aigua... I tot el dia mastegant! Cremava 3.600 calories de mitjana cada dia. I fer estiraments, perquè el cos et queda enquistat de fer un esforç tan repetitiu. Però el cos s'ha anat adaptant molt bé i la veritat és que estic sorprès de no haver agafat cap mal important com ara mal d'esquena...

Sí! Ara crec molt més en mi mateix, la veritat, i no sé encara on són els meus límits perquè no he arribat al límit. Però sí que això per mi és molt significatiu: és un trampolí molt gran per poder-me marcar altres reptes que tinc al cap. Per mi això és l'inici de poder anar sumant una línia del meu currículum esportiu, poder trobar patrocinis i poder creure en mi mateix. Perquè fins ara potser no ho havia fet perquè no sabia si ho podria realitzar.

M'estan escalfant i hi ha rumors de poder anar a fer la Transalpina. Però abans m'agradaria fer-ne alguna altra. La Transalpina era una mica el següent pas si això sortia bé. Però hauria de valorar molt bé, ara que tinc més experiència, que no hi hagi carretera. És on he vist que hi ha més perill: els enllaços tan llargs, amb cotxes, i no depèn de mi el perill. En muntanya el límit te'l poses tu quan dius per aquí em tiro o per aquí no, però allà l'has de seguir i és perillosa. Amb cotxe no te n'adones, però en bicicleta veus la velocitat amb què passen els cotxes i el perill que corres.

La dedico a un amic que està molt fotut. De fet, estic tornant cap a l'Empordà i ara em pararé a Girona a donar-li la samarreta perquè està fent quimioteràpia i està molt fotut. I en els moments difícils m'ha fet tirar endavant, la veritat. I crec que està passant un moment molt dolent i era per donar-li forces.