L'ombra d'Havelange

Jean-Marie Faustin Godefroid Havelange, conegut mundialment com a João Havelange, va morir ahir a Rio de Janeiro als 100 anys. Un segle de vida per a un dels grans protagonistes de la modernització del futbol, el segon president més longeu de la història de la FIFA darrere de l'il·lustre Jules Rimet i, sobretot, una figura extremadament controvertida, sempre a l'ombra de la corrupció.

Carioca, fill d'un traficant d'armes belga, Havelange va fer carrera com a esportista aviat, i es va convertir en nedador olímpic en els Jocs de Berlín, el 1936, però quan de veritat es va guanyar la reputació va ser com a dirigent esportiu, des de la Confederació Brasilera d'Esports (CBD) fins al cim de la FIFA amb un pas intermedi pel COI. En total van ser 24 anys, entre el 1974 i el 1998, quan Joseph Blatter li va agafar el relleu, que va comandar el futbol mundial en una gestió polèmica des del primer dia fins a l'últim, el 30 d'abril del 2013, quan l'exmandatari va renunciar al càrrec de president d'honor de la FIFA tot admetent que havia acceptat suborns de l'empresa ISL per atorgar els drets televisius dels mundials de futbol.

En el llibre FIFA Màfia, l'escriptor Thomas Kistner defineix Havelange com un home amb “una visió molt imperial del món” i l'assenyala com un dels principals fills del dasslerisme, un corrent vinculat al fill del fundador d'Adidas, Horst Dassler. Començant pel patrocini d'esportistes, Dassler va convertir l'esport en un negoci que va acabar dominant a través d'una xarxa d'influències que acabaria convertint la FIFA en un niu de corrupció. Segons la investigació del llibre, Havelange va arribar al cim del futbol mundial amb el suport de Dassler amb la finalitat de derrocar el govern de Stanley Rous, definit com “un cavaller anglès” i reticent a assumir decisions de moral dubtosa. Havelange era tot el contrari. Amb la simpatia de dictadures militars com les del Brasil i Bolívia i també disposat a guanyar-se el suport del futbol africà a còpia de promeses, el brasiler va ser escollit president l'any 1974 en els comicis celebrats a l'hotel Hotel Steigenberger de Frankfurt. “L'olor de diner brut va fer que la trillada melodia de Rule Britannia es perdés entre les onades. Els sobres marrons circulaven en un ambient de confraternitat, com si el lema fos: “Si no és suficient, avisa'm”, va publicar el Sunday Times, que denunciava a una compra de vots perquè Havelange s'acabés erigint en l'home fort del futbol mundial. Des d'aquell dia fins al 1998, quan Joseph Blatter el va succeir en una relació desgastada pel temps.

La figura política de Blatter, actualment suspès de qualsevol relació amb el futbol per corrupció, es va començar a gestar sota el mandat d'Havelange. L'any 1975, el suís era director de desenvolupament de projectes de la FIFA quan es van impulsar els campionats del món sub-17 i sub-20 i el mundial femení. Havelange sempre va veure Blatter com un potencial successor, però la longevitat del brasiler i l'ànsia de poder del suís van precipitar una transició aspra entre tots dos, de guerra subterrània des que el 1990 Havelange va anunciar que volia aspirar a un sisè mandat. En tot cas, Blatter només va donar continuïtat a una manera de fer totalment apartada dels valors democràtics. Blanqueig de diners, pagaments irregulars, cessió de drets televisius a empreses vinculades sense un concurs legal, la concessió del mundial de futbol a l'Argentina del general Videla. Una llarga rastre d'irregularitats que han acabat convertint la FIFA en una organització marcadament corrupta. Per conservar el poder, Havelange, a més dels suborns esmentats en el llibre, prometia l'augment dels participants en el mundials per assegurar-se així el suport de moltes federacions continentals, satisfetes per tenir més possibilitats d'acudir a la cita de torn. Quan Havelange va assumir el poder, el mundial el conformaven 16 seleccions. 24 anys més tard, el torneig ja s'havia ampliat a 32. Durant la seva gestió, el futbol es va convertir en un fenomen de masses. La FIFA va passar de tenir 12 a 120 funcionaris, però el govern de tot plegat sempre va descansar en “la família”, com Kistner defineix el selecte grup de dirigents que han articulat el futbol sense oposició política fins que l'any passat va esclatar el FIFA Gate, una punyalada impulsada per la justícia dels Estats Units contra una manera de fer que havia començat a gestar-se sota la mirada de João Havelange.