Un dels primers records que tinc és del segrest de Quini. Va ser una notícia que si es trasllada a avui sembla absolutament impossible. Imaginem-nos que ara uns delinqüents comuns segrestessin Luis Suárez. Sembla ciència-ficció, però en aquella època va passar.

Cert. El món ha canviat molt en els últims trenta anys, però diria que el Barça encara té menys a veure. Llavors tot en el club era més amateur, més casolà, però l’evolució l’ha transformat en el Barça global d’ara.

Cert. Ara guanyar la copa es valora com un trofeu menor. Als vuitanta no només salvava la temporada sinó que suposava una alegria immensa, i guanyar el Madrid era com un títol. Se’l veia com un equip superior pel seu palmarès. Al llibre explico que en els darrers anys ja no només hi ha madriditis, sinó que també ha nascut la barcelonitis. O sigui, que els madridistes s’obsessionen amb el Barça. Això no succeïa als vuitanta.

Tinc dues explicacions. D’una banda, no hi havia cap mena de política esportiva. Es passava d’un entrenador alemany [Lattek] a un d’argentí d’estil totalment diferent [Menotti] i després a un d’anglès [Venables]. No hi havia una coherència i els fitxatges es feien com qui col·lecciona cromos. A la llarga s’ha demostrat que si no hi ha una idea de joc és difícil fer bé les coses. La segona explicació no és científica, però crec que en els vuitanta, pel motiu que sigui, el Barça té molta mala sort. Li segresten un jugador, se li lesionen els cracs, se li escapen lligues que té gairebé guanyades... És un cúmul de desgràcies que fan que tinguis Maradona, el millor jugador del món, i amb prou feines guanyis una copa i una copa de la lliga. En canvi quan va al Nàpols, que era un equip de la zona mitjana baixa de la lliga italiana, guanya l’Scudetto i la UEFA.

Sí. Aquella final es guanya nou de cada deu vegades. Per mi és el punt més baix que toca el Barça d’aquella època. Però la intenció del llibre és desdramatitzar tot allò i destacar també aquests factors tragicòmics. Potser no va ser l’equip guanyador que desitjàvem, però també va viure grans alegries i no se n’ha de renegar. Lògicament ens agrada més viure triplets, però la lliga de Venables va ser tan celebrada com ara una Champions. O bé nits màgiques com ara la de la remuntada contra el Göteborg. El llibre també vol reivindicar aquell Barça. Al que ens va tocar viure aquella època li guardem afecte. Una frase que ho resumeix una mica tot és que no era el millor Barça, però era el nostre Barça.

Així és. Reivindico la figura de l’aixeca-recopes. Jo ho he estat i amb molta honra [riu]. Potser no jugaves contra els grans equips europeus, però era un títol continental i el Barça en té quatre per cap del Madrid. Això es celebrava. No va ser el Barça guanyador que desitjàvem, però sí que ens va marcar.

A molts aficionats joves els costaria entendre algunes de les coses que s’expliquen en el llibre. A la vegada, els que sí que ho vam viure valorem molt més els triomfs actuals. El fet de patir l’altra cara de la moneda fa que sàpigues bé el que costa assolir un cicle guanyador.

Sí, allà canvia la història del Barça. Acabo el llibre amb el motí de l’Hespèria perquè considero que Cruyff i la gestació del Dream Team ja no correspon al Barça dels vuitanta. Per mi, fitxar d’entrenador Johan Cruyff és la millor decisió de la presidència de Josep Lluís Núñez. Canvia la mentalitat i instal·la una manera d’entendre el futbol que arriba fins avui.

No és un llibre periodístic en el sentit d’investigació. No he volgut fer cap crònica dels anys vuitanta explicant partits. El que he volgut fer és un recull de pensaments i reflexions d’una persona que ho va viure com un aficionat, però molt directament. Crec que molts aficionats que ho van viure poden sentir-se identificats amb el que explico en cada capítol. En dedico a personatges i moments clau, a coses molt curioses de l’època com ara la samarreta groga, considerada malastruga. La copa de la lliga, que va desaparèixer en quatre dies, les recopes... I també parlo de l’ànima que tenia llavors la secció de bàsquet.

No, perquè és una dècada basada en gran mesura en el Dream Team i ja s’ha tractat extensament. La idea d’aquest llibre era recuperar un Barça, el dels vuitanta, del qual no s’ha parlat tant i reivindicar aquests jugadors que van defensar la samarreta del Barça, perquè també era el nostre Barça.