Confiança en quarantena

I va arribar l’estiu, que va portar una actuació més que discreta de Dembélé en el mundial, en què no va ser capaç de convèncer Deschamps per guanyar pes en la selecció que acabaria aixecant la copa a Moscou. El missatge del Barça, però, va continuar sent el mateix que el del maig, màxima confiança, ja que considera que el francès ho té tot per ser una estrella mundial i que només necessita temps i tranquil·litat per fer eclosió definitivament. El discurs oficial, però, va xocar frontalment amb la planificació duta a terme per la direcció esportiva, ja que fins ara el fitxatge més car de l’estiu en clau blaugrana ha estat Malcom, un jugador que actua en la mateixa posició que Dembélé, fet que va començar a generar dubtes en el jugador i en el seu entorn. A poc a poc, doncs, la situació de calma va anar variant, fins que va sortir a la llum un possible interès del París Saint-Germain que el Barça només va negar amb la boca petita. A més, van començar a sorgir veus que feien referència a alguns actes d’indisciplina del jugador en la temporada passada, com arribar tard a alguns entrenaments. L’extrem va avançar uns dies el seu retorn de les vacances, però el seu nom ja anava en boca de tothom i la seva continuïtat al Camp Nou ja estava posada en dubte.

I en aquest ambient enrarit va arribar la supercopa d’Espanya contra el Sevilla, un partit trampa amb un munt d’al·licients damunt la taula, un dels quals era, òbviament, comprovar quin paper atorgaria Ernesto Valverde a Dembélé, que partia com a suplent en totes les travesses, amb Coutinho –amb més galons– i Malcom –amb més rodatge en la pretemporada– al davant. I la resposta de Txingurri va ser un cop de puny damunt la taula contra les especulacions, ja que va sorprendre tothom i va donar la titularitat al Mosquit, que va formar trident amb Messi i Suárez, i en un partit en què hi havia en joc un títol. Havia arribat l’hora, ara sí, de respondre als dubtes damunt la gespa.

La picada del ‘Mosquit’

A diferència del que és habitual, Ousmane Dembéle va començar el partit contra el Sevilla per la banda esquerra, al davant de Jordi Alba i amb Arthur com a interior més proper, fet que va atorgar a Semedo tot el carril dret. I el francès, tot i la variació, i tot i ser conscient que bona part dels ulls estaven posats en ell, va respondre amb personalitat, demanant la pilota en tot moment i buscant el que més se li demana: ser profund i valent en les accions d’un contra un. I no només això, ja que, tot i perdre algunes pilotes en l’inici de la final, Dembélé va demostrar el seu esperit de gel i va seguir igual, sense alterar-se davant l’error, convençut que amb les seves qualitats innates la jugada acabaria sortint tard o d’hora. I després d’una primera part en què va estar desencertat, l’extrem francès es va transformar en la segona, curiosament quan va retornar a la seva posició predilecta, la banda dreta. Dembélé va seguir plantant cara al seu marcador; va mostrar una gran entesa amb Leo Messi, amb el qual va combinar en diverses ocasions, i, a poc a poc, es va anar erigint en el líder de l’equip, una passa endavant que el públic de Tànger va saber apreciar, ja que els càntics constants de “Messi, Messi” es van començar a alternar amb els d’“Allez, Dembélé”. I l’autoestima del francès ni tan sols va variar quan va errar una acció d’un contra un amb Vaclik, després de trencar la defensa del Sevilla amb una desmarcada que Messi va interpretar a la perfecció, ja que minuts després va aixecar el cap, es va acostar a l’àrea i, amb la cama dreta, va engaltar un míssil que va fer embogir l’estadi Ibn Battouta. Golàs. Lluny de caure en l’eufòria, Dembélé va tornar a mostrar el seu peculiar caràcter, ja que amb el rostre seriós va anar corrent en solitari, fent com si mirés a l’infinit, potser imaginant-se com els dubtes s’estaven allunyant a la velocitat de la llum. “Ha fet un gran gol, i en un moment molt important del partit”, va afirmar Coutinho després del duel. “Té unes grans qualitats. Ens ha deixat molt bones sensacions, i en un partit molt complicat. Tenim moltes esperances posades en ell”, va opinar Ernesto Valverde, en un intent per calmar els ànims de Dembélé, que no ho està passant gens bé veient com una part de l’entorn blaugrana el situa lluny del Camp Nou. I aquesta sensació agredolça del jugador francès es va apreciar en la celebració del títol, un èxit del qual havia estat protagonista principal. I és que Dembélé va fugir del primer pla: va evitar aixecar la copa amb eufòria i fins i tot va desaparèixer de bona part de les fotografies de grup.

Quan falten poc més de dues setmanes perquè es tanqui el mercat de fitxatges estival, ningú pot assegurar al cent per cent que Ousmane Dembélé sigui intransferible, tot i que sembla improbable que cap club s’estigui plantejant seriosament posar damunt la taula més de 100 milions d’euros per ell. Valverde, però, continua assegurant que compta amb ell, i des de dins del vestidor tots els missatges són molt positius. “Conec Dembélé des de fa molt de temps i sé el que és capaç de fer. Té tot un futur en l’horitzó per donar un munt d’alegries al barcelonisme”, va afirmar Lenglet en la zona mixta de l’estadi Ibn Battouta de Tànger. “És un jugador molt ràpid i punyent, i finalitza molt bé les jugades. Ell està molt content a Barcelona, confiem en ell. És una peça fonamental de l’equip”, va opinar, per la seva banda, Arthur Melo. I és que diumenge, a Tànger, Dembélé va respondre als dubtes com sempre es diu que s’ha de fer en això del futbol d’elit, damunt la gespa, i va signar el seu millor partit com a jugador del FC Barcelona. El temps dirà si la gran supercopa d’Espanya del Mosquit és només la seva primera exhibició d’un bon grapat més.