Barça

CARLES ALEÑÁ

JUGADOR DEL FC BARCELONA

“Tinc competència, però no em sento inferior a ningú”

“Sé que no cal córrer i que he de tenir paciència, però alhora he de ser ambiciós. No m’he de conformar a estar aquí”

“No oblidaré mai el partit contra el Vila-real. Marcar el meu primer gol al Camp Nou i amb passada de Messi”

La lesió, després de dir-me que seria jugador del primer equip, va ser un infern, però Valverde em va tranquil·litzar
Tornar al filial em va servir per saber que el futbol pot fer que un dia estiguis jugant en el primer equip i un altre, a segona B
Als joves del planter els dic que ser futbolista és molt maco, però ser futbolista del Barça és encara millor

Carles Aleñá (Mataró, 5-1-1998) és des d’aquesta temporada membre de ple dret del primer equip del Barça després d’haver estat tretze anys formant-se en les categories inferiors del club. Recuperat d’una lesió que el va deixar sense pretemporada i després d’haver agafat ritme en el filial, a poc a poc va sumant minuts a les ordres d’Ernesto Valverde. Té paciència i recomana que la tinguin tots els nanos que creixen a la Masia, però també es mostra ambiciós

Com està ara que ja és membre de ple dret del primer equip?
Molt content. Disfrutant molt d’aquesta nova etapa. També més tranquil perquè ja saps que estàs definitivament a dalt. Disfrutant i aprenent molt d’aquests magnífics jugadors i sobretot aprofitant molt les oportunitats.
Quan li van dir que formaria part del primer equip?
M’ho diuen després del partit que guanyem a Gijón amb el Barça B. Em diuen que l’any que ve seré oficialment jugador del primer equip. I dues setmanes després em lesiono. Tot es va mantenir. Una vegada recuperat, vaig pactar amb el club jugar en el Barça B perquè havia d’agafar ritme de competició, però el missatge sempre ha estat que seria jugador del primer equip.
Com va viure el moment?
S’ho poden imaginar. Després de tretze anys al planter, saber que has complert el teu somni de jugar al primer equip i amb els millors del món... I saps que és molt difícil arribar-hi, ho fan pocs. Dels que van començar amb mi quants han arribat? Vas cremant etapes i i quan veus que compleixes la més difícil és un somni fet realitat. I esperem que duri molts anys.
Què va pensar quan es va lesionar?
La veritat és que va ser un infern perquè ja em veia al primer equip i fent la pretemporada. Estava preparant-me. Havíem baixat ja amb el Barça B i aquella setmana parlo amb en Pimi i em diu si vull jugar. Vaig dir-li que clar que volia jugar, encara que haguéssim baixat. Et passen moltes coses pel cap. Però em vaig fer el plantejament que calia superar-ho i parlant amb el club i la meva família vam arribar a un acord, que baixés al B quan estigués recuperat perquè era el millor. Podia semblar que era un pas enrere perquè era una etapa cremada, a més a més era Segona B, on ja havia jugat i sabia que era molt dur. Tot va sortir bé i crec que m’ha anat bé per ara estar així.
Quan es lesiona, qui li fa costat en aquells mesos? Perquè no ha de ser fàcil passar d’una alegria tan gran a una decepció com aquella.
Sí, és clar. Em van ajudar, sobretot, els de sempre. La família, la meva parella, els amics i també el meu agent, Iván de la Peña, perquè ell també havia passat per moltes lesions i em va dir que no tenia més remei que superar-ho. Em va donar molts exemples de jugadors als quals els havia passat això. El Puyi em va donar molts ànims i em va dir que això eren coses del futbol. Em van ajudar molt perquè eren jugadors que havien passat pel mateix. Em va anar molt bé, la veritat. Jo mai havia tingut una lesió muscular i en la primera ja vaig passar per la sala d’operacions, era una mica fort.
Va ser dur perdre’s la gira?
Està clar. Perds oportunitats. No anar a la gira en el teu primer any, no hi havia gaires jugadors i tenia la possibilitat de jugar molts minuts. No va poder ser, però sempre he tingut la confiança de Valverde.
Va parlar amb vostè?
Sí. Just després de lesionar-me em va donar un missatge de tranquil·litat. Em va dir que tot continuava igual, que la lesió no canviava res, que em volia. Em va dir que el primer equip m’esperava. Va ser un missatge motivador i, per tant, no em va afectar tant.
Què li va aportar, al marge d’agafar ritme, tornar uns partits al filial?
Sobretot una dosi de realitat. Veure que al futbol a vegades et veus jugant al primer equip del Barça i a la setmana següent, i sense voler faltar al respecte, jugant al camp de l’Ontinyent. Són coses que passen. Jo vaig intentar ajudar al màxim el B, on tinc companys i molts amics. Volia fer-ho bé. També fer-los veure, perquè són molt joves, que la categoria de segona B és molt difícil, hi ha equips molt durs. Vaig intentar explicar-los què es trobarien. Ho estan fent molt bé.
En cap moment pensa que el deixaran al filial, no?
No. Des que vaig baixar el missatge era molt clar. Eren quatre o sis partits, tampoc vaig posar cap límit jo. Si no havia de jugar o anar convocat preferia jugar amb el B, que no quedant-me entrenant.
Per què diu que és tan complicada la segona B? A vostè se’l veia sobrat en els partits.
És molt complicada perquè són equips molt durs, normalment amb jugadors molt veterans que han estat molt temps jugant a segona A o fins i tot alguns a primera i hi ha un nivell alt. Vas a camps difícils, alguns de gespa artificial. No és com a segona, on els camps són més grans i hi ha gespa natural. Quasi tots estan bé. La segona B és una categoria molt difícil i sobretot per als jugadors que pujaven perquè la majoria són de l’últim any de juvenil. I és un canvi molt gran. A mi em va passar. Sent juvenil A vaig passar al B i ho vaig notar moltíssim, és un pas molt gran i, sobretot el primer any.
Quan es va posar més content, després d’aquell partit a Gijón o quan ja va tenir dorsal?
Crec que és més alegria el moment en què et donen el dorsal i ja et fas la foto oficial amb el dorsal. Aquella setmana també va ser la del gol contra el Vila-real, després de la copa. Va ser una setmana que van passar massa coses bones. Després de Gijón, encara faltaven dos mesos per començar la temporada, t’ho creus, però no ho veus definitivament fins que tens dorsal.
Ara parlava del gol contra el Vila-real. A més a més, amb passada de Messi. Allè és inoblidable.
I tant. Més que el debut amb el primer equip o el debut en la lliga. Per mi és el millor dia de la meva vida com a futbolista. Marcar un gol al Camp Nou, un gol que era important, amb assistència de Messi...Va ser un dia 10, per no oblidar mai.
El millor record, vaja.
Sí. El debut al camp de l’Hèrcules, el gol, també és un dia molt maco, era molt jove i Luis Enrique em va donar l’oportunitat. Però, i potser perquè és molt recent, em quedo amb el dia del Vila-real.
Valverde li va donar molts ànims quan es va lesionar. Ara que ja està amb el grup, què li demana?
Ell sempre m’ha tractat com un jugador del primer equip, també quan vaig jugar aquells partits amb el filial. Després de tenir el dorsal em va felicitar i em va dir que era un jugador més. Estic molt content, entrant en moltes convocatòries, diria que des de la copa que ho estic fent.
Personalment, què espera de la temporada?
Començar a créixer, tenir minuts, anar jugant a poc a poc, agafar partits de copa, alguns de lliga, perquè està clar que és molt difícil perquè hi ha grans jugadors i molta competència, sobretot al mig del camp, però he d’intentar aprofitar les oportunitats com estic fent. Necessito ser ambiciós perquè no em conformo a estar aquí només, vull jugar.
Com diu, competència n’hi sobra.
Els millors jugadors del món en aquesta posició. Rakitic, Vidal, Arthur, Busi, Coutinho... són jugadors de molta qualitat i si estàs allà amb ells deu ser que alguna cosa he fet bé sempre. No em sento inferior a ningú, però ells són ídols dels quals he d’aprendre.
Amb qui es fixa més?
M’agrada fixar-me en tots, aprendre de tots. Com defensa Arturo Vidal, l’actitud que té, com llegeix el joc Rakitic, Arthur, que sembla que porti aquí tota la vida, que hagi passat per tot el planter, per com entén el joc, per com es mou. Em recorda molt Xavi. Intento aprendre de tots ells.
Parla d’ídols. Pel que fa a referents del planter sempre s’han posat els exemples d’Amor, Xavi, Puyol, Iniesta, Sergi Roberto. A molts joves ja se’ls diu que han de fixar-se en Aleñá.
Feia molt que no arribava un jugador del planter. Des de Sergi Roberto. Hi ha Samper o Munir, que van sortir cedits. Estic molt orgullós. Quan ets tan culer, quan fa tants anys que ets al club, que diguin que els nens s’han de fixar en tu és increïble. Jo els diria que tinguin paciència. Que és molt difícil arribar, però que val molt la pena jugar en el Barça.
La clau és la paciència?
No dic que el que he fet jo és el correcte i marxar no estigui bé. Cadascú és lliure de prendre les seves decisions, però han de tenir paciència. És mol temptador quan tens setze anys i et venen grans clubs i t’ofereixen molts diners. Amb això no pots competir, però jugar en el Barça és únic. Com aquí no aprendran en cap lloc. No hi ha cap club que tracti el planter com el Barça.
Perquè ofertes, n’haurà tingut, no?
Sí, però jo sempre he optat per l’esportiu. Els diners són secundaris. Amb setze, disset o divuit anys els diners no han de ser el més important. Escoltes ofertes quan t’arriben, però jo sempre he tingut clar que volia jugar en el Barça. Jo ho volia i el club sempre ha volgut que em quedés. Si el Barça no vol que marxis, on has d’anar?
Què el fa quedar-se en el Barça?
Soc culer de tota la vida. La manera de treballar del club. També la ciutat, per com es viu aquí, perquè tinc aquí la família. Això és casa meva i sempre és difícil marxar de casa.
Què els recomana, als jugadors que estan al filial, tipus Riqui Puig?
Que treballin, que tinguin paciència, que està clar que és difícil, però que les oportunitats arriben i a ells ja els queden menys esglaons. Oportunitats n’hi ha. Riqui, Miranda, Chumi són jugadors que ho estan fent bé en el filial i ja han pogut debutar en el primer equip. Vaig estar dos anys esperant entrar en el primer equip i ho he aconseguit. Paciència que jugar en el Barça és el màxim.
I als més joves, als que són temptats per altres clubs?
Que lluitin pel seu somni. Que ser futbolista és molt maco, però ser futbolista del Barça és millor. Tinc molts amics que han marxat d’aquí i estan jugant a primera divisió, en equips bons, però tots diuen que no hi ha res com el Barça. Tots tornarien de cap.
I què es recomana per a vostè mateix, la mateixa paciència? Aquí tothom vol córrer massa?
L’has de tenir. Ara arribes al primer equip i et passes partits sense jugar. Jo fa tretze anys que soc aquí, jugant sempre, sent capità en molts equips, sent important, i quan arribes al primer equip tot canvia. Jo disposo de paciència i tinc molt clar el que he de fer i el que vull.
Per moltes de les seves respostes, s’intueix que vostè és dels que pensa que el Barça continua treballant bé el planter.
Crec que no ha canviat la manera de treballar el planter, ni de donar oportunitats als jugadors en el primer equip. El que passa és que venim d’una generació de futbolistes irrepetible. A tothom li agradaria cada any treure jugadors com aquells, però és molt difícil. Generacions com les de Puyol, Xavi, Iniesta, Messi, Piqué, Busquets... no es repetiran. S’ha de tenir calma i no comparar els jugadors d’ara amb aquells perquè són únics, els millors del món, van ser la millor generació de la història del futbol. Aquest planter és el millor del món i s’hi ha de creure perquè seran els jugadors del planter els que donaran títols i els que faran especial aquest club.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)