Junts. Estar sempre els uns a prop dels altres. Caminar plegats. L’obsessió d’Ernesto Valverde des que va agafar les regnes del Barça. I en dies d’extrema necessitat, en què el futbol no et deixa cap escletxa, sempre compareix Sergio Busquets per ajuntar-ho tot. Perquè al Barça tot quedi a l’abast. Desposseït d’Arthur, el soci de més garanties que li ha ofert la temporada, però ahir abrigat amb Sergi Roberto, migcampista de molt més rigor i ordre que el sempre caòtic Arturo Vidal, el 5 del Barça va ser l’eix sobre el qual van girar moltes coses que el conjunt blaugrana va fer en la nit lionesa. Sota la pressió d’un Groupama Stadium que va rugir amb actitud intimidatòria en la seva primera eliminatòria de la Champions League, contra un Olympique de Lió desinhibit, disposat a allargar la silueta del Barça amb la velocitat dels seus atacants, sobretot de Bertrand Traoré i de Memphis Depay, l’equip de Valverde sempre va estar cosit per un mig del camp on el fil i l’agulla són propietat del futbolista de Badia, un Busquets de cama llarga sobre el qual reposa tota la intel·ligència tàctica dels seus. A vegades també l’emocional. Sobretot quan s’ha de fer una passa endavant, quan es perd una pilota i cal elevar el bloc, saltar a la pressió, pessigar l’instint col·lectiu que en una nit com la d’ahir era innegociable.

I en tot això, hi ha poques ments tan lúcides com les d’un Busi que va empènyer els seus companys a forçar l’errada dels migcampistes lionesos, a un equip que en els primers minuts ja havia aconseguit que Aouar i Ndombélè, dos futbolistes de força fiabilitat en el trasllat de la pilota, la concedissin en posicions de perill. Impecable en el repartiment de l’esfèrica, per sobre de les cent passades (102), el mig centre del Barça pràcticament no es va equivocar (91,9% d’encert en la passada i 3 passades en llarg de 4 d’intentades) i fins i tot assistint a l’esterilitat dels seus atacants, en una nit pàl·lida de futbolistes com ara Luis Suárez i, sorprenentment, Leo Messi, fins i tot va ser el futbolista català qui va fer un pas endavant i va trepitjar un terreny desconegut per a ell: la finalització. Primer amb una rematada tova que va passar a prop del pal d’Anthony Lopes en la primera meitat i amb una rematada, aquesta sí verinosa, a dalt, amb tota la malícia en l’ocàs del partit, que l’internacional portuguès va haver d’avortar de manera prodigiosa. Solidari en el replegament, estendard dels seus companys en la posició, en estar sempre a prop d’on caurà la pilota, de l’anticipació, Busquets va tenir sempre el partit on va voler, amb un Barça de poca pèrdua, de molt rigor tàctic i que només va canviar el semblant per la falta d’inspiració en els metres finals. En una nit difícil de governar, contra un rival indomesticable, Busquets va posar la jerarquia.