Entre la ratificació i el canvi

Ernesto Valverde va haver de sentir crits de dimissió, dissabte al Villamarín, per part d’un sector de la grada. Van produir-se després que arribés el segon gol del València. Té un any més de contracte, però hi ha una part de l’afició que dubta de la idoneïtat de la seva continuïtat. No hi ha aquell feeling necessari. És així. Alguns aficionats li retreuen certa falta de lideratge i caràcter a l’hora de prendre algunes decisions impopulars per al vestidor. Se li recrimina que l’equip jugui de forma poc alegre i vistosa i, sobretot, se li retreu haver fallat en moments clau. Allunyar-se de l’estil pesa i el 3-0 de l’Olímpic de Roma i el 4-0 d’Anfield han estat la seva gran taca. Ha tingut fe cega en homes amb molt de nom i poc rendiment, com ara Coutinho, i, en canvi, ha donat menys oportunitats de les que segurament haurien merescut alguns actors secundaris, com ara Aleñà o Malcom. Amb Abel Ruiz, ja són vuit els homes del planter que han debutat en l’era Valverde, però l’estadística no tapa la certesa: les vaques sagrades continuen sent intocables i el planter no té pes real.

A l’altre cantó de la balança hi ha la confiança del vestidor en la seva figura. El grup vol Valverde. Messi el vol. També Bartomeu l’ha ratificat diverses vegades els últims dies, ja fos per una qüestió de guió o per una confiança real.

Valverde sempre ha estat un senyor. Davant l’adversitat i en l’èxit. Dos anys, dues lligues. Només hi ha nou entrenadors en la història del club que hagin guanyat almenys dues lligues. Però després d’haver perdut la lliga de campions i la copa, ni tan sols això sembla un bon aval, ara mateix. Debat obert i futur incert. Continuïtat, destitució o pas al costat. Les tres fulles de la margarida.