Sí, no és la meva funció, però és una cosa que sempre suma. Estic molt content per haver marcat, perquè els inicis no havien estat fàcils, però sobretot perquè va ser un gol important per a l’equip i pel moment del partit en què estàvem. Ens va donar tranquil·litat per afrontar els minuts que quedaven.

Vaig pensar que el gol ens faria jugar més tranquils, sabent que el Getafe era un equip difícil, que en els últims anys s’ha fet fort al seu camp. Crec que si haguéssim seguit amb el 0-1 en els minuts finals hauríem patit més del que ho vam fer.

És un gest que feia jo amb els meus amics de la infància. Quan teníem 13 anys un dia va sortir aquesta posa, i des de llavors ens fèiem moltes fotos amb aquesta posa. Si mireu en el meu Instagram fotos del 2013 o del 2014 veureu que hi ha moltes fotos així. Era per dedicar el gol als amics. Sempre hi han estat per animar-me, m’han donat sempre suport.

Millor. Com més temps passi, millor i més integrat estaré dins l’equip. Em queda aprendre els moviments dels companys, dels uns i dels altres. Encara que la idea sigui la mateixa que amb el Betis de Setién, sempre és diferent, el sistema i els moviments.

És clar que ho és. Passes a tenir una gran exigència. No sé quant temps necessitaré. La lesió de Jordi (Alba) ha fet que jugui abans del que s’esperava. He pogut tenir partits molt seguits. Com més jugues, més aviat t’adaptes. No és el mateix estar mesos i mesos sense jugar que fer-ho regularment. L’adaptació al club, a l’equip i que els companys confiïn en tu és més fàcil.

La veritat és que moltíssim. No és que no ho esperés, però no el coneixia personalment ni havia parlat mai amb ell i no sabia com era. A l’arribar aquí m’he trobat una persona magnífica que ho està posant tot de la seva part perquè m’integri a l’equip. M’ha sorprès moltíssim.

S’ha d’aprendre. De tot s’aprèn, de les coses bones i de les dolentes. En la meva vida m’han passat coses bones i dolentes, però com sempre diu la meva mare: “Si et passa una cosa dolenta és perquè una de molt millor ha d’arribar.”

Sí, va ser dur. Perquè la ment comença a pensar sola i a pensar que l’assenyalament principal seria sobre mi. Ets nou, l’entrenador et canvia en el minut 45... És dur per a qualsevol jugador però sempre m’he considerat un jugador fort mentalment, i també és veritat que el tècnic em va posar en el següent partit, i això demostra que té confiança en mi. A més, les coses van anar millor i vam guanyar. Vaig aprendre d’allò, i amb ganes de seguir jugant.

Crec que si ell no confiés en mi no estaria aquí. Em van portar per jugar quan no hi fos Alba, per posar-li competència i sobretot per ser el lateral esquerre del Barça en un futur, que és el que vull i espero que sigui el que vol el club.

Em demana que intenti jugar igual que en el Betis. Li agradava molt com jugava allà i crec que encara no s’ha vist el Junior del Betis en el Barça. Haig de passar per uns peatges, encara; jugues amb més temor que no pas en un club on has jugat tota la vida, on tens tota la confiança. M’haig d’alliberar i demostrar tot el meu futbol, i això és el que em demana.

Sí, és diferent. Allà sempre sabies que tenies tres centrals que et cobririen l’esquena. Aquí si perds la pilota et quedes amb un de sol o ningú al darrere, perquè aquí juguem molt amunt i tirem la línia de pressió molt alta, i sempre som l’últim home. Una errada pot ser un gol.

Me l’imagino amb l’estadi ple, amb la gent amb moltes ganes de guanyar. L’Inter arriba en un estat de forma increïble, no és el de fa uns anys, sembla un altre. Porta sis de sis en la lliga, serà un rival dur.

Crec que aquí, en el Barça, tots els partits són clau. Aquí tenim l’obligació de guanyar tots els partits perquè tenim l’obligació de guanyar tots els títols. Si guanyem farem un pas important per a la classificació.

(Riu) La veritat és que no. Tenia sis anys i allà tot era beisbol i bàsquet. Ara el futbol ha guanyat pes. Ja hi ha escoles, el Barça mateix n’hi té una, i ara el futbol ja s’està fomentant molt més. És una alegria immensa i, de fet, jo pròximament vull fer allà una fundació per ajudar nens que no puguin pagar-se una escola privada per poder jugar a futbol. Vull posar de la meva part al meu país d’origen perquè els nens puguin jugar i que algun dia alguns puguin tenir la possibilitat de venir a Espanya i, qui sap, arribar a primera o jugar en el Barça!

Començo a jugar perquè no m’estava integrant gaire bé a l’escola. Feia alguns mesos que no volia anar a l’escola, no aconseguia fer amics, venia d’un món i una cultura totalment diferents. I també era un nen a qui no li agradava gaire afegir-se als altres. M’estava costant, i els amics del meu pare li van dir que m’apuntés a futbol, que allà es passa molta estona amb molts nens a la vegada i faria amics per collons. I així vaig començar. Fins aquí.

(Riu). És cert. Tornava plorant dels entrenaments i em feia el dolent per no anar-hi. No volia entrenar-me. No m’agradava el futbol, no l’entenia, no sabia què era. I mira ara.

En la meva època, abans de ser benjamí, passaves dos anys en una escola. Jo m’anava entrenant i cada cop ho entenia més i m’agradava més. Als 8 anys vam fer un partit de futbol de 7 contra 7 i dels catorze n’escollien set que entraven al benjamí. Vaig ser un dels set, i llavors vaig pensar que era important i em va començar a agradar més.

Això és difícil. Pensar que em podia guanyar la vida amb això ja va ser molt més tard. Als 9 anys, quan jugava en l’equip del poble, l’Atlético Benamiel, anava amb la selecció de Màlaga, la selecció andalusa, els entrenadors deien al meu pare “El nen és bo, el nen és bo”. El Màlaga va venir a buscar-me. Però tinc un pare que, tot i no saber gaire de futbol, sabia molt de la vida, i amb 9 anys va dir que no, que era massa petit. Va preferir que visqués a casa i no en una residència. Que continués estudiant i amb els meus amics. I crec que em va anar bé, perquè anys més tard em va venir a buscar el Betis.

No, jugava d’extrem. Vaig començar de davanter, després vaig passar a l’extrem i després vaig acabar de lateral. Acabaré de porter! (riu).

Sí, però no és que fos del Madrid. Va viure molts anys a Madrid, veia el Madrid i li agradava el Madrid. Però quan vaig passar a formar part del Betis venia cada cap de setmana a l’estadi i en va quedar enamorat. Així que intentaré que vingui aquí també. Encara que és més lluny i no li agraden gaire els avions, espero que s’enamori també del Camp Nou.

Era per picar un amic que era del Barça. Ja fa temps que tot allò va quedar explicat. No he tingut cap problema amb ningú i crec que no n’hem de fer més cas.

Fa temps que no hi he anat i no hi tinc gaire família. De fet, hi queda la meva àvia, que la portaré cap aquí aviat. El que em diuen les cosines a través dels seus amics és que la gent està una mica boja amb mi, però no he comprovat si soc un referent o una figura del país. No hi he tornat a anar des que jugo a primera divisió i en el Barça. Però guardo amb molta estima el país d’on provinc i vull fer-hi moltes coses per intentar ajudar-lo. Espero que el país també m’ajudi com jo a ells. L’interès pel futbol sí que hi ha crescut, i em volen veure. Espero que siguin del Barça!

No hi vaig gaire perquè no m’hi queda gaire família, allà. L’últim cop que hi vaig anar va ser per veure la meva àvia i les meves cosines. Les cosines ja són aquí amb nosaltres i properament espero portar la meva àvia, que s’hi ha quedat sola, pobra. Tots els fills han vingut, també els nets. Tinc una nena de sis mesos i també vull que la conegui.