En espera de recuperar el seu millor futbol, el Barça va recórrer a l’orgull i a dos magnífics gols de Luis Suárez per aixecar un partit que portava camí d’obrir una petita crisi esportiva en una setmana en què s’ha parlat més de temes aliens a la gespa que no pas de la dificultat que suposava la visita de l’Inter de Conte, imbatut en la lliga italiana i que té una idea molt clara del que vol i que sap com plasmar-la. Ho va demostrar en un primer temps fantàstic en què va fer visibles moltes de les mancances d’aquest Barça. Si en la lliga i sobretot fora de casa els blaugrana ja ho tenen difícil per amagar-les, en la Champions queden absolutament al descobert. És una competició sense pietat, que et despulla i et fa mostrar les vergonyes amb tota cruesa. Ho sap de sobres el conjunt de Valverde, i, si no, només cal recordar les últimes eliminacions.

El primer temps va ser un martiri per als blaugrana ja des de l’inici, quan un altre desajustament defensiu va permetre a Lautaro Martínez superar Ter Stegen amb un xut creuat després d’aprofitar una mala anticipació de Piqué i de superar Lenglet per velocitat. No havia marcat l’Inter al Camp Nou des de la temporada 1969/70 i ahir ho va fer en el minut 2. Com ha passat en quatre dels sis partits de lliga, el rival s’avançava en el marcador i obligava el Barça a remuntar. I a fer-ho en un moment en què ni el cap ni les cames funcionen a ple rendiment. Fallava tot. Absolutament tot. Ni tan sols el poder intimidatori de Messi, que va tornar a l’onze perquè la Champions és la Champions. El Barça flaquejava per tots costats. Els laterals eren una calamitat, en fase defensiva i ofensiva, cap dels dos centrals podia anticipar, els migcampistes no trobaven espais ni passadissos interiors per connectar amb els davanters i en defensa tampoc ajudaven excessivament. Al davant, les coses no eren pas millors. Griezmann incòmode a l’esquerra buscava zones per poder participar més, Luis Suárez no trobava espais entre els centrals i Messi es notava que encara està amb la posada a punt.

I és clar, el bagatge ofensiu va ser pobríssim, amb dos xuts tímids de Griezmann i Messi, una rematada de cap del francès en l’única centrada passable de Sergi Roberto i un xut d’Arthur massa alt. L’Inter, per contra, hauria pogut sentenciar el duel si hagués tingut més efectivitat i no hagués topat amb un heroic Ter Stegen a rematada de cap de Lautaro i amb les cames de Semedo en un xut de Barella i amb alguna correcció.

Al Barça no li quedava més remei que reaccionar perquè, després de l’empat contra el Borussia Dortmund, no es podia permetre una altra ensopegada, i encara menys a casa. Ho van fer. A aquest equip se li poden retreure moltes coses, només faltaria, però també cal elogiar-lo quan és capaç de treure l’orgull, posar intensitat i més ganes per salvar un partit que estava molt costa amunt. I això va coincidir amb la presència al camp d’Arturo Vidal, que va entrar en el lloc de Busquets i que va fer avançar línies a tot l’equip, que, de cop i volta, es va situar al camp de l’Inter, va començar a recuperar pilotes i a fer més sensació de perill. Precisament en una jugada aïllada, Vidal va veure tot sol Luis Suárez a la frontal i li va enviar una pilota que l’uruguaià va engaltar sense aturar-la a les mil meravelles. Handanovic no va poder fer res perquè el xut era molt potent i la pilota anava molt ajustada al pal.

El Barça corria més, pressionava millor i posava la intensitat que tant es reclama a l’equip perquè torni a ser molt més competitiu. Una intensitat que no només s’ha de posar quan es veuen amb l’aigua al coll i en partits de Champions, sinó en tots, també quan toca anar a camps incòmodes de la lliga espanyola. Abans de deixar el terreny de joc per donar entrada a Dembélé, Griezmann va tenir el segon en una rematada que va anar a parar al lateral de la xarxa. L’entrada d’Ousmane encara va afegir més vertigen al partit perquè ja se sap que el seu futbol és de poca pausa i sempre mira d’anar de cara a barraca. L’Inter intentava espolsar-se la pressió del damunt i sortir, però els blaugrana, jugant amb les línies una mica més juntes, li ho posaven difícil.

El partit estava empatat i hi havia hagut una part per a cadascú. No era injust el resultat. Però el Barça té Leo Messi i l’Inter de Milà, no. I quan faltaven cinc minuts per al final, l’argentí, que feia minuts que estava desaparegut, es va inventar una jugada meravellosa per anar deixant rivals enrere fins a connectar amb Luis Suárez dins de l’àrea, que no va perdonar. Remuntada d’or per a un Barça que necessita centrar-se només a millorar el seu futbol.