“Que ens estem obrint al món és una realitat. No és publicitat. Algunes lleis han canviat o s’han suavitzat i les dones tenim una mica més de llibertat. Tinc amigues que fa mesos que condueixen. Jo no ho faig perquè no m’agrada. I mira la graderia. Les dones poden estar amb els homes. Abans podien venir, però estaven en una zona restringida. Això ha canviat en aquesta supercopa. Un petit pas, però és un pas més.” Tot i que les dones àrabs no acostumen a parlar amb homes desconeguts, són paraules de Raissa, de 25 anys, que treballa en l’organització d’aquest torneig a l’estadi Rei Abdul·là. És cert que hi ha dones barrejades amb els homes per veure el Barça-Atlético de Madrid, com n’hi havia en la primera semifinal, però també és cert que són molt poques. “La majoria de les dones han rebut una educació familiar estricta i aquest tipus de canvis no els veu tothom. A poc a poc. Crec que la joventut està provocant aquests canvis, però necessitem temps”, acaba Raissa.

Caldrà veure si només és qüestió de temps. Anar al futbol barrejades amb els homes aquests dies i poder conduir són dos avenços, però queda molt. Només cal caminar una mica per Jiddah per comprovar-ho. Un parell de dones al volant entre milers i milers de cotxes. Pràcticament ni una dona atenent gent als mercats o treballant als grans centres comercials. Passejar al costat dels homes a temperatures altes totalment de negre i tapades, amb només els ulls al descobert. No poder ocupar en alguns restaurants la mateixa zona dels homes si no van en família. Seure a fer un pícnic sobre la gespa al famós i turístic passeig Corniche sense poder mostrar res del teu rostre tot i la calor i acompanyada d’unes quantes esposes més del cap de família, que juga amb els fills. Haver d’esperar els homes a l’entrada del cementiri, on suposadament hi ha les restes d’Eva, perquè les dones no poden entrar als cementiris...

Tampoc poden pregar a les mateixes sales que els homes. Sis vegades al dia ho han de fer. Ahir, una, la cinquena vegada, va ser hores abans del partit, quan faltaven dos minuts per a dos quarts de vuit de la tarda, hora local. Les impressionants instal·lacions on hi ha l’estadi Rei Abdul·là estan habilitades perquè els espectadors no tinguin cap problema per fer-ho. Hi ha mesquita, però també grans salons amb grans catifes on els homes poden pregar. Els occidentals han d’anar amb compte de no trepitjar la catifa.

Després de pregar, toca veure el partit. Majoria blaugrana a la graderia. De fet, des de primera hora del matí ja es podien veure pel centre històric de Jiddah seguidors amb samarretes del Barça, moltes de falses i comprades als mercats locals, i portades per penyes arribades des d’altres punts del món musulmà. La gran majoria, amb el nom de Messi a l’esquena. El seu nom va ser aclamat, de la mateixa manera que va ser xiulat el de Valverde quan va sonar pels altaveus, i van ser celebrats els gols que feia quan xutava des de fora de l’àrea en l’escalfament.