Feia escassos dies que corria per Alcorcón, però a José Bordalás li va generar una sensació única. “Ho veieu? És el més intens de tots. I per això, me’l penso quedar”, cridava l’actual entrenador del Getafe l’estiu del 2014 quan Djené Dakonam (Dapaong, Togo, 1991) encara buscava un futur millor per a la seva família i havia arribat al sud de Madrid per fer una prova. S’allotjava a prop de les instal·lacions, anava caminant a entrenar-se i, el més important, s’hi deixava la vida. Tant, que no va trigar a guanyar-se l’admiració d’un Bordalás que ha acabat copsant en ell tota la seva essència futbolística, la d’una intensitat desenfrenada.

“És un d’aquells futbolistes que t’enamora, que ajuda i no es queixa mai”, ha arribat a professar el tècnic valencià sobre el central togolès, a qui va dirigir a Alcorcón i va reclamar posteriorment quan va assumir el Getafe, quan Djené havia fet escala al Saint-Truiden belga. “Al principi va venir com a lateral, però clar, quan havia de pujar per la banda en conducció i centrar era més limitat”, recorda Máyor, exdavanter del Sant Andreu, del Lleida i del Reus entre d’altres i que va ser company de Djené a Alcorcón, en aquella primera temporada en què a Bordalás li va donar per testar-lo a l’eix de la defensa. “Sempre hi ha el dubte perquè no és gaire alt (1,78m), però té un físic espectacular per compensar-ho. Jo faig 1,87 i en el salt tenia la capacitat de competir-me les pilotes aèries”, corrobora l’ariet. “Sobretot en el timming a l’hora de saltar és un espectacle i físicament és un portent de la naturalesa, un defensa amb una raça imponent”, corrobora Juan Ramón Muñiz, que també el dirigiria a Alcorcón l’any següent.

Fibrós en el salt, agressiu en l’anticipació i salvatge a l’hora de corregir, Djené té virtuts que expliquen moltes de les raons que fan que el Getafe, un equip que no dubta a traslladar tot el seu bloc molt lluny del seu porter, a pressionar a dalt i exposar la seva esquena. “En això és una garantia, perquè és molt lleuger i té una enorme capacitat per canviar de direcció depenent del que faci el rival”; analitza Muñiz sobre un Djené que sent futbolista de primera divisió encara anava als partits en metro i que envia a Togo part dels seus rèdits econòmics per ajudar la seva família i amics.