Barça

El rival en la Champions

Fill d’una bogeria

Lorenzo Insigne, únic napolità de la plantilla, viu una relació d’amor i odi amb una afició que sempre li reclama més

Rebutjat sovint quan era petit per baix, l’extrem va treballar a un mercat ambulant fins que va signar el seu primer contracte

Nàpols, tan apassionada com difícil de desxifrar. Capaç de passar de l’èxit al fracàs sense escales. De fer del caos un art i del desordre un encant. De fer-se contemplar i alhora no demanar explicacions. Perquè, en realitat, molts dels seus enigmes no tenen resposta racional. Només un sentiment tan pur com desconcertant. I potser per això és difícil entendre la relació codificada que manté l’estadi de San Paolo amb qui n’hauria de ser un ídol sense pal·liatius, Lorenzo Insigne (Nàpols, 1991). Uno di noi, criat a la humil localitat de Frattamaggiore, a la perifèria de la ciutat, en la humilitat d’una família a la qual mai li va sobrar res i amb l’experiència sempre entranyable d’haver treballat en un mercat ambulant venent fruita fins que va signar el seu primer contracte professional.

Davant d’un mirall, Insigne és Nàpols condensat en un pot petit, de només 163 centímetres, dels que diuen que contenen bona confitura. I sota la pell del menut extrem napolità, ningú dubta que hi habita un talent especial, un futbolista amb àngel i tècnicament privilegiat. De cara a la tribuna, però, l’idil·li no sempre funciona i no són pocs els capítols de tensió entre el públic del San Paolo i el seu fill pròdig. Xiulets i retrets barrejats amb declaracions d’amor que dibuixen un quadre sense grisos, difícil d’explicar. “Potser hi té a veure que Insigne és un noi reservat, que no parla gaire, potser menys napolità en aquest sentit, i no tothom s’hi identifica. La veritat és que amb ell l’exigència és diferent, no li’n perdonen ni una”, imagina Marco Giordano, periodista que sol cobrir l’actualitat del conjunt partenopeu. “Pel fet de ser d’aquí, de la ciutat, se li demana sempre una mica més; hi ha de conviure”, relata Ernesto Apuzzo, entrenador que el va tenir durant el seu pas pel filial del Nàpols.

Enmig d’una relació estranya, Insigne sap que en algun moment ha pecat. Tal com relata en un article a The Players Tribune, sempre va somiar que les seves primeres botes de futbol fossin les R9 de Ronaldo Nazário. Fins i tot quan el seu pare li reclamava que en dugués unes de negres. “Com Maradona”, li deia. “Ronaldo és el més gran”, replicava Insigne, en un renec impropi d’algú nascut a l’ombra del Vesuvi, fins i d’algú que no va viure els dies de Diego vestit de blau cel. Però, fins i tot per sobre de moments de tensió amb la tribuna, de xiulets en anunciar el seu nom abans del partit i que el mateix Insigne fes callar els aficionats amb gestos de reprovació, Nàpols sempre serà Nàpols. “És una cosa que portem a la sang i fins i tot Déu estima aquesta ciutat”, ha manifestat el menut atacant, que només a casa seva va trobar l’oportunitat de ser futbolista de veritat. “El van rebutjar al Torí i a l’Inter. A tot arreu li deien que era massa baixet. Però tècnicament no hi havia confusió possible”, rememora Apuzzo: “Un dia el meu fill estava mirant el nostre entrenament i al final em va dir: «Qui és el petit aquell? Juga amb vosaltres?» I la veritat és que encara no estava tenint minuts amb l’equip primavera. «Doncs és el millor de bon tros», em va dir.” I, efectivament, el petit era bo. Va debutar amb el filial amb els jugadors de categoria 89/90, quan ell era un any més petit, i ja ningú l’en va moure, i fins i tot va deixar algun gol des del mig del camp en el seu primer any. A més, quan anava pel camí de consolidar-se, després de dues cessions al Cavese i al Foggia, Insigne va tenir la sort de caure en el seu tercer préstec en un Pescara especial, dirigit per Zdenek Zeman, icona del futbol ofensiu a Itàlia, en un equip en què també buscaven fortuna Marco Verratti i Ciro Immobile.

Una última fornada per a un futbolista que va tornar a Nàpols per ser referència i conviure amb el dia a dia d’uns carrers que l’abracen i l’estrenyen a parts iguals. El dia del seu debut, de fet, contra el Liorna, el seu pare li va dir que era tard i que no hi havia ningú a casa esperant-lo. Quan va arribar a Frattamaggiore, tot el barri era al carrer, fent-li sentir una bogeria que es disfruta i es pateix i que no s’entén més enllà de qui domina els codis de la ciutat.

334
partits
amb la samarreta del Nàpols suma Insigne, que hi ha marcat 86 gols i hi ha repartit 72 assistències.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)