“Lamela és inhumana”

Molt millor que dins de la presó. Fa dos diumenges va fer un any de la confirmació de la sentència absolutòria per part del Tribunal d’Apel·lació. Fa un any que soc lliure no només físicament, també mentalment.

Quan t’alliberen, la felicitat és brutal, perquè és una alliberació física. És el que has d’aconseguir, que la presó sigui només una privació de llibertat física. Si aconsegueixen que també sigui mental, és quan la presó t’ha guanyat. I si la presó et guanya, estàs mort. En Joan i jo vam aconseguir continuar sent lliures de ment. Quan surts físicament, l’alegria és brutal, perquè tornes a tenir la llibertat que t’havien tret. Però la llibertat mental total arriba amb la sentència, perquè encara que estiguis al carrer, continues pensant que t’estan acusant d’una cosa que no has fet, d’una injustícia. Continues tenint una motxilla a sobre fins aleshores, perquè et demanen onze anys de presó al principi i sis després, una animalada. Quan et ratifiquen la sentència absolutòria, arriba la felicitat mental.

Cada dia no ho faig, però sí cada vegada que tinc reunions amb els advocats per fer seguiment de les querelles i demandes interposades. En fem cada quinze dies per si hem de prendre decisions. I ho continuarem fent fins que hi hagi un dia que la justícia em bloquegi i no em deixi continuar. Això vol dir que el cas arribarà a Europa. Perquè aniré fins al final.

¿Algú es creu que un fiscal es lleva un dia al matí i decideix investigar un empresari de Barcelona que ha estat president del Barça per una cosa que va passar fa dotze anys al Brasil entre empreses estrangeres amb diners privats, sense cap tipus de denúncia i sense que ningú s’hagi sentit estafat? Tothom estava feliç amb els contractes que es van fer, legals i pagats per transferència bancària, amb factures, diners declarats a Hisenda. Per què obres un cas i poses algú a la presó dos anys? Si no hi ha algú al darrere que mou això... És estrany, no?

No puc dir que són proves falses, però quan comença l’escorcoll a casa, hi troben un sobre amb diners que no és meu. Jo els diners els guardo en una caixeta forta que tinc, no en un armari. Algú els hi va posar. No puc dir qui, perquè no en tinc proves. Eren 5.000 euros. Els van estendre damunt la taula, els van gravar i allò és el que es va passar per les televisions per crear un estat d’opinió en contra meu. Estava tot preparat. Hi ha una mà negra o no?

És clar. Que el president del Barça ha estat, és i serà sempre objecte de persecucions, no en tingueu cap dubte. No soc el primer president del Barça que persegueixen. N’hi va haver un que va morir afusellat i un altre anterior a mi també va estar a la presó com jo. Si mires tots els clubs i els presidents que han estat perseguits i fas una mitjana, veuràs com els del Barça guanyen amb diferència. I això continuarà passant. Si aquesta persecució és de caire fiscal, com també va ser el meu cas, o mediàtica, com la que vaig viure jo i ara Barto, es pot aguantar, però quan et priven de llibertat ja és molt greu. Si ets president del Barça, saps que com a mínim seràs objecte d’investigacions fiscals. Els que es presentin ara ho han de saber, però és que a mi em van posar a la presó sense cas, sense proves.

Directament, no. Però crec que al final hi va influir. Crec que soc un dany col·lateral de l’operació Catalunya.

D’inhumana. El que s’ha d’analitzar és si la seva errada és voluntària o involuntària. Si és involuntària, vol dir que és incompetent per ocupar aquest lloc de treball. Si és voluntària, vol dir que prevarica. Per tant, si és incompetent, hauria de deixar aquesta feina, però si ha prevaricat, hauria de deixar la feina amb càrrecs. Sigui d’una manera o de l’altra, hauria de deixar el càrrec. En canvi, l’han promocionat.

Hem presentat la querella contra Lamela al Suprem i qui ha de decidir si s’admet a tràmit és Marchena, que va ser el seu padrí. Encara no ens n’han dit res. La fiscalia ha demanat que no s’admeti a tràmit perquè la senyora Lamela tenia una càrrega de feina molt gran aquells dies i es va despistar. És molt greu, perquè està fent de defensor de Lamela i no ho pot fer. Només ha de dir si el nostre text i les nostres proves, basades en papers, no en suposicions, són correctes i admetre-ho a tràmit.

Sí, de 29,7 milions d’euros. Per danys. És una demanda a l’Estat. I més de dos milions per a Joan Besolí.

Molt millor. Per a ell va ser molt més inhumà. Ell no era president del Barça. Anaven contra mi. Va ser un dany col·lateral. A més, es va produir l’accident del fill. Jo he conservat part del meu patrimoni, tot i que he gastat molt per defensar-me, però ell ha quedat sense res. El que li han fet és horrorós. Un dia vaig dir a la jutgessa que el deixessin lliure, que tenia clar que anaven contra mi. Sempre em deia que jo no era ningú per dir-li el que havia de fer ella.

Primer, que és un submon des d’un punt de vista social que nosaltres no teníem ni idea que existia i, després, hi vaig aprendre que tenia una certa espiritualitat que jo no sabia.

A la presó tot es magnifica. Crec que tot el que tenia de dolent abans, ara s’ha accentuat, i tot el que tenia de bo abans, també.

La família. Sobretot els meus pares. Per l’edat que tenen. Mentre era allà, vaig veure com quatre o cinc presos perdien el pare o la mare i ho sabien per una trucada. N’hi va haver un que va perdre una filla. Jo només parlava amb la Marta, i la gran preocupació cada dia, quan feia la trucada a la tarda, era que no els hagués passat res. Ni a ells ni a la resta de la família. Quan despenjava, amb les seves primeres paraules ja sabia si tot anava bé. La sensació de no saber en tot el dia què està passant a fora i no poder-hi fer res és horrorosa.

Sí. Si no hagués estat president del Barça, no hauria passat. Segur. Ningú m’hauria conegut i cap fiscal s’hauria fixat en mi.

Les accions concretes crec que no. És el global. Hi pesa més la condició de president del Barça que la de catalanista.

Em considero independentista de cor, perquè és la formació que he rebut a casa i, a més, m’ho crec. Però hi ha moltes coses amb les quals no estic d’acord. Les llibertats de Catalunya no són veritat. I ho puc demostrar amb els mitjans de comunicació públics. La censura que va fer [TV3] del meu documental, haver-me vetat per anar al FAQS... Parlem de llibertat d’expressió, però aquí no en tenim. A més, jo figuro entre el 50% que vol la independència, però no es pot imposar mai un 50% a l’altre 50%. Es necessita més gent. No en som prou. Potser hem de ser dos terços, com en els estatuts del Barça. Un altre argument: els dirigents que ens han de portar a la independència estan barallats entre ells, estan a matadegolla. Vull veure una unitat de tots els polítics. Que mirin per la independència i, després, pels seus interessos. Ara és al revés. I, com a empresari, cal dir que la política fiscal a Catalunya està expulsant els empresaris. Jo pago el 70% dels meus ingressos en impostos. Això no s’aguanta. Així no farem un país gran, perquè els empresaris marxaran.

Ja van censurar el documental sobre el meu cas que va fer Víctor Lavagnini i van vetar la meva presència dissabte passat al FAQS amb arguments absurds. Deien que ja m’havien entrevistat, quan ara hi ha coses noves en el cas, com la demanda a l’Estat i la querella a Lamela, que és la mateixa persona que ha posat a la presó el nostre govern i els nanos d’Altsasu, i la mateixa que persegueix Trapero.

M’hauria agradat que s’estimessin més entre ells. No vaig veure la unió que m’hauria agradat veure. Jordi Cuixart a banda.

Tinc sospites, però no puc dir noms. Els meus advocats m’han dit que, sense proves, no acusi ningú. Espero tenir-ne, i aleshores seré clar. Però, per tenir-ne, necessito que s’admeti a tràmit la querella contra Lamela. Arribar fins al final. Així sabré qui estava al final de la trama. De moment, callo, perquè la mà negra encara es querellaria contra mi.

És mentida. Jo no he espiat ningú, ni he ordenat a ningú espiar una altra persona. És impossible que pugui demostrar una cosa que no ha passat. Anirem a judici. A veure com prova una cosa que no ha passat.

Seria molt llarg d’explicar tot aquest cas. Es va rebre una comissió rogatòria des dels Estats Units que només demanava els extractes bancaris de La Caixa. I això es tradueix en dos anys de presó per un tema del Brasil. És molt fort el que van fer amb aquells papers.

La primera relació va ser comercial. Amb els anys vam passar a ser amics i ara continuem sent amics. No té cap demanda, no té cap càrrec, no té cap cas obert i passeja per Copacabana com un rei. Una cosa és el que diuen els mitjans de comunicació i una altra cosa, la realitat.

Per descomptat. Al Brasil i a qualsevol país del món. Tinc passaport i des que he sortit de la presó he estat a Anglaterra, França, Grècia, el Marroc i el Senegal. Puc anar on em doni la gana perquè soc innocent de tot.

Vaig tenir el suport de les persones, vaig rebre moltes cartes, però crec que institucions, mitjans de comunicació i polítics em van menystenir.

Al principi li va costar, i ho entenc perfectament, perquè la posició de Barto era molt difícil. No saps si ha de donar suport a una persona com a amic o com a institució. Quan em venia a veure, li deia que m’hauria agradat un suport més gran de manera institucional, com l’ANC donava suport a Jordi Sànchez i Òmnium a Jordi Cuixart.

Crec que, sense fer-hi una revolució, perquè no es pot fer per qüestions de mercat i econòmiques, s’ha de fer una profunda evolució. S’ha de renovar la plantilla. No tota, però sí una bona part.

Quan sigui entrenador d’un equip europeu, podré dir si m’agrada. Els conceptes, la formació, la persona, la catalanitat que té... m’agraden. Com a entrenador no puc opinar. Té la base per ser un bon entrenador, però ara no ho pots dir, perquè no ha entrenat cap equip gran. Això ho pots dir de Guardiola, de Klopp..., però de Xavi opinaré quan faci cinc anys que entrena el Barça o un equip de Champions.

Ha arribat al Barça en una temporada molt complicada.

Perquè s’havia buidat. Ja ho va dir ell.

Sí. Perquè el conec i sé que és prou honest per plegar el dia que ell vegi que ja no pot aportar res. Ell mateix decidirà plegar. Estima el club.

No ho hem tingut amb cap dels tres, i és un problema també en l’aspecte econòmic.

Perquè, de la Champions, a diferència de la lliga, si tens un mal partit en quedes fora. I ens va passar a Roma i a Liverpool. Si no, en tindríem dues més. No necessàriament el millor equip guanya la Champions, però sí que el millor equip guanya la lliga.

Massa.

Sí. Amb dos contractes. Un d’esportiu i un altre de comportament, amb bonus i malus. Després de Messi, és el millor jugador del món.

Segons un jutge, 17,1. La resta era salari. Quan el Barça el va vendre per 222, el club va guanyar 205 milions.

Absolutament. Va ser una errada històrica seva. Hi van perdre el Barça i ell. El Barça hauria guanyat les dues Champions i ell seria a un pas de ser el millor jugador del món.

Sí. El cas Neymar 2. El va arxivar el jutge De la Mata i el van obligar a tornar-lo a obrir en condicions extremes i estranyes. El TAS ens ha donat la raó davant el Santos. No hi ha cas. Em veu preocupat?

No hi havia una altra opció. Ens van posar el pacte sobre la taula i ho havíem d’acceptar. Si no, el Barça havia d’anar a judici, avalar els 90 milions. El cost de l’aval era igual que la quantitat a pagar. Era millor liquidar el tema i no anar a judici, amb la possibilitat de trobar-te un jutge que donés la raó a Hisenda, que no la tenia. La decisió de Barto va ser encertada per defensar els diners del club.

No està vivint la seva millor etapa, però hi ha hagut etapes anteriors molt dolentes. Pensi com va acabar l’etapa Gaspar... Pensi com va acabar l’etapa Laporta... Em va costar moltíssim capgirar-ho. La situació és complicada, però segur que es podrà tornar a capgirar.

Sí, però més tard del que ens pensàvem.

De manera global, crec que molt bé. En nombres relatius, és el segon president amb més títols de la història. El primer no és Laporta. Laporta és el tercer. I els primers títols que va guanyar van ser amb l’equip que no volia Cruyff. Ell volia la triple A i, en canvi, vam fer un equip de brasilers. Vam treure els holandesos i vam fitxar brasilers.

A matadegolla. A sang i fetge. Hi veig una guerra impressionant. Que no ho veus? Amb tot això que han fet a Bartomeu amb les xarxes socials... Si són els altres els que ho han fet... És tot una manipulació. Hi ha molts interessos. Per sort, ja vaig prometre a la meva mare que no m’hi tornaria a presentar.

I tant. Molt. Tant com pugui. L’altre dia ho vaig dir i em van començar a criticar. Intento influir a casa meva quan hi ha decisions familiars, al meu ajuntament, al meu país... Com voleu que no intenti influir al Barça si en soc soci i en vaig ser president? Que he d’estar aïllat del món? És que és la meva obligació. Tots els socis han d’intentar influir-hi. Si n’hi ha que no són socis i intenten influir-hi, com voleu que no hi influeixi jo, que en soc soci des que vaig néixer?

No el conec. No sé si té algú darrere, però m’agradaria saber-ho.

Jo, d’ell, no ho faria. Les segones parts mai són bones.

Millor que quan ens vam deixar de parlar, però no tan bona com quan ens vam conèixer.

Al president que aconsegueixi unir el barcelonisme li haurem de fer un monument a l’esplanada de l’estadi.

No, perquè ho havia de fer. Quan tu arribes a un club i els fons propis són negatius, per la llei de l’esport estàs obligat a portar-ho en l’ordre del dia a la primera assemblea que tens. A més, en el moment de votar, vaig donar més possibilitats al no que al sí. I hi vaig votar en blanc, sabent que em dirien Ponç Pilat.

No podem continuar sent víctimes del lema Més que un club en segons quins aspectes. S’ha de posar sobre la taula el tema de les seccions, fer un debat entre tots els socis. Fem subdivisions del club. Que cada secció sigui un club. Que cada soci decideixi de quina o de quines seccions vol ser soci. Que cada secció tingui els seus ingressos, perquè ara estem subvencionant, amb els diners d’una cosa, unes altres. I també estem fagocitant la resta de clubs del país.

És amic meu, però no vol dir que sigui el meu candidat. Si s’hi presenta, quan conegui el seu programa, decidiré si el votaré. Hi ha més amics meus que diuen que s’hi podrien presentar. Vaig sentir els noms de Joan Rosell i Jaume Giró.