La història va entrar en convulsió durant un trofeu Joan Gamper contra la Juve i s’apaga a poques hores que la Vecchia Signora torni a donar el tret de sortida a una temporada en clau blaugrana. Entremig, eufòria futbolística i imatges que fins aleshores ningú mai havia vist des de les tribunes del Camp Nou. Una unió perfecta entre cos i ànima, una sintonia perfecta entre un futbolista i la pilota, entre aquell nen que va entrar a la Masia amb un tovalló signat i que se’n va convertit en la llegenda més gran de totes, per sobre de qualsevol altre futbolista que s’hagi enfundat mai la samarreta del Barça. Pel camí, 778 partits vestit de blaugrana i 672 crits de gol, de tots els colors, com una gota malaia que cau sobre cada rival que s’ha atrevit a trepitjar la gespa del temple barcelonista.

Calvari per als rivals, Messi ha estat durant 17 temporades una droga per a una afició que quan pensava que ja ho havia vist tot es tornava a deixar sorprendre per un futbolista universal, que va entrar per la porta del Camp Nou com un extrem ple d’electricitat i que se’n va convertit en el futbol condensat en un sol cos. Un jugador que es va impulsar sota l’aixella de Ronaldinho Gaúcho, que el va acollir durant els seus primers passos, que va conquerir el món sencer sota la direcció d’un Pep Guardiola que el va redimensionar juntament amb Tito Vilanova situant-lo de fals 9 i que des d’aleshores es va convertir en l’escut d’un club centenari, per a bé i per a malament, en l’eufòria d’una època irrepetible i també en la decadència d’uns últims anys en què, tot i mantenir estadístiques d’escollit, Messi també ha hagut de pair el desgast del temps, amb derrotes doloroses i històriques contra la Roma, contra el Liverpool a Anfield i contra el Bayern de Munic, desfetes que l’han portat a dubtar del seu romanç amb uns colors fins al punt d’emetre un burofax ara fa un any que va anar directe al cor del barcelonisme.

17 temporades donen lloc a llums i ombres, però rere la silueta de Messi sempre brillarà el foc d’un escollit, d’un futbolista a qui Fabio Capello va assenyalar des del primer moment que el va veure durant un trofeu Joan Gamper de l’estiu del 2005. “En el minut 25 vaig acostar-me a Frank Rijkaard i li vaig demanar la cessió”, va confessar el tècnic italià. Ja havia passat algun temps des del seu debut amb el primer equip (16 de novembre del 2003 contra el Porto), però aquell va ser un punt i a part en la carrera d’un futbolista que vestit de blaugrana ha estat capaç de sostenir i quasi frivolitzar amb la comparació amb Diego Armando Maradona, capaç de calcar els dos gols més icònics del seu compatriota (un després d’eludir mig Getafe en un partit de copa i l’altre marcant amb la mà en un derbi contra l’Espanyol) i que amb una grandesa futbolística sense precedents, per sobre de tot ha estat capaç de guanyar. Quatre Champions League, marcant en dues de les finals, conquerint el cel de Roma amb un vol memorable per superar Edwin van der Sar en la final del 2009. Tres mundials de clubs, amb un gol amb el pit, amb l’escut del Barça, per immortalitzar un altre moment irrepetible contra l’Estudiantes, culminant un sextet històric d’un Barça sense fissures. Deu lligues de les disset disputades, set copes, vuit supercopes d’Espanya i tres d’Europa. Xifres fredes com el metall però que posen dimensió a un Messi que va aterrar a Barcelona perquè el Barça es feia càrrec del tractament d’un problema de creixement. La història diu que el petit Leo s’aplicava ell mateix les injeccions necessàries per perseguir el seu somni. I créixer va passar de ser un problema a ser un procés natural fins a l’infinit d’un futbolista que deixa Barcelona elevant el sostre de tota una ciutat.