Dues promeses han marcat la carrera de Jorge Jesus (Amadora, Portugal, 1953). La primera la va fer el 1967, quan amb només 13 anys va veure el seu avi morir als seus braços a l’Estádio Nacional do Jamor, durant la disputa de la final de la copa de Portugal entre l’Académica de Coïmbra i el Vitória de Setúbal, víctima d’un atac de cor. Aquell dia, Jesus va jurar que algun dia guanyaria la copa per retre homenatge al seu avi. La segona, mitja vida més tard, la va fer al seu pare, exfutbolista de l’Sporting Clube de Portugal i a qui ja en els darrers mesos de la seva vida, quan era víctima de demència, va jurar que algun dia dirigiria l’Sporting. “El meu pare m’ho va demanar en els últims dies de la seva vida”, va revelar el tècnic durant la seva etapa al Flamengo.

Home de paraula, l’ara entrenador del Benfica, el tècnic més veterà de tots els que hi ha a la primera divisió del país lusità i un personatge sempre controvertit i volcànic, la va complir el 2014, quan ja dirigint el club encarnado va conquerir l’única copa de Portugal que hi ha en el seu palmarès, un trofeu que ja havia estat a punt de guanyar set anys abans com a entrenador del modest Os Belenenses –va perdre la final contra l’Sporting per la mínima–. La segona la va materialitzar un any més tard, quan ja sent un entrenador que havia fet història amb el Benfica va decidir canviar la banqueta de l’estadi Da Luz per la del José Alvalade, en un moviment que va ser com un punyal directe al cor del club encarnado i que va desencadenar un seguit d’acusacions encreuades entre els uns i els altres. A Jesus se’l va acusar d’endur-se programari que pertanyia al Benfica, que li va reclamar 14 milions d’euros d’indemnització. El tècnic, per la seva banda, es va queixar que el Benfica fitxava futbolistes que figuraven en els seus plans abans de marxar.

El deute amb el seu avi va empènyer Jesus a perseguir el seu somni de manera latent. Ho va intentar sense èxit com a futbolista i, després d’una època en què es va iniciar com a aprenent de soldador –el seu pare també havia treballat en una empresa de cables elèctrics–, va ser com a entrenador que va transcendir. “I tot ho va fer de manera molt autodidacta; és un entrenador que des de fa molts anys té un interès molt gran pel futbol”, assegura Jorge Andrade, excentral del Deportivo de la Corunya i que va coincidir amb Jesus a l’Estrela Amadora a finals dels noranta. “Ja aleshores ell havia viatjat a Itàlia a reunir-se amb els millors entrenadors del país i havia estat a Barcelona per xerrar amb Johan Cruyff. Va tornar a Portugal amb tot el manual”, diu el mateix Andrade, que ja en aquells primers anys detectava en els mètodes de Jesus elements transgressors. “Aleshores jo jugava de mig centre i ell ja em feia retrocedir entre els centrals per donar sortida a la pilota, un moviment que no era gens comú. O, per exemple, els córners els defensava en zona, cosa que no era habitual aleshores.” Apassionat del cruyffisme i de la taronja mecànica, però també gran deixeble del 4-4-2 amb què els seus equips han jugat durant molt de temps –l’actual Benfica juga 3-5-2–, Jesus va escalar entre diversos clubs del país abans de desembocar al Benfica, on realment es va reivindicar com un entrenador de primer ordre. Aficionat de l’Sporting des de petit, mai va predicar gaire aquesta passió fins que el 2015 va acceptar el repte de canviar de vorera dins de Lisboa, ciutat on ha dirigit la majoria dels equips. Complir amb el que havia promès al seu pare li hauria pogut costar la relació idíl·lica que havia forjat amb els aficionats benfiquistes. Però ara fa dos estius i després d’haver conquerit el cel a Rio de Janeiro convertint el Flamengo en campió d’Amèrica, la porta de Da Luz se li va tornar a obrir per encetar una nova etapa. I encara que la temporada 2020/21 no va ser gens bona en l’aspecte futbolístic, a Jesus li queda la tranquil·litat d’estar en pau amb el seu avi, amb el seu pare i amb el Benfica.