El 21 de març va començar la primavera, just l’endemà del 0-4 del Bernabéu. Va arribar l’aturada de seleccions i un optimisme desconegut en els darrers anys regnava a can Barça. Joan Laporta parlava de guanyar la lliga i Xavi Hernández, tocant més de peus a terra, marcava un full de ruta molt clar: guanyar l’Europa League i quedar segon a la lliga. Aquest petit castell de cartes s’ha esfondrat en dues setmanes tràgiques i, compte, que l’abril encara no s’ha acabat i, com diu la dita, quan una cosa va malament encara pot anar a pitjor.

Les dues últimes desfetes contra equips que podrien estar a 2a (Cadis i Rayo) han tingut un desenvolupament i desenllaç pràcticament idèntic. Gol matiner del rival, impotència blaugrana i reacció final desesperada i caòtica. En els dos casos s’ha jugat malament, però també és cert que els errors davant porta tampoc són normals: 36 ocasions (18 en cada partit), algunes de claríssimes contra dos rivals que només van xutar quatre cops (Cadis) i un (Rayo) entre els dos pals.

El mal ve d’abans

La crisi, amb tot, va començar el 7 al camp de l’Eintracht, primer equip que va saber trobar les fragilitats del Barça de Xavi. Combinant la pressió a dalt i una línia més endarrerida l’equip alemany va trobar molts espais. El Barça no es va defensar amb pilota ni ho sap fer sense. L’empat (1-1) va semblar aigua beneïda pel patiment durant molts minuts i es va donar per bo. Com a Alemanya l’equip es va tornar a veure per sota en el marcador i encara sort de Ter Stegen, que va aturar el penal que hauria significat el 2-0. El gol final de Luuk de Jong va maquillar una altra actuació més que discreta. La sublimació de com cal jugar contra aquest Barça la va mostrar Oliver Glasner, entrenador de l’Eintracht al Camp Nou el dia dels 30.000 alemanys. Encara amb Pedri a l’equip –es va lesionar al límit del descans– la pressió i el futbol directe dels alemanys va tornar a fer estralls perquè l’equip de Xavi no aconseguia robar la pilota a camp contrari i va viure vuitanta minuts d’impotència tàctica fins que l’Eintracht en els minuts finals es va tancar descarament al seu camp per defensar el 0-3.

Caiguda lliure

La derrota contra els alemanys va deixar tocats no només els jugadors i el cos tècnic, sinó la mateixa institució. Laporta va haver de for front a la crisi de les entrades, però Xavi havia de fer remuntar el vol als seus jugadors després d’haver perdut la possibilitat de lluitar pel seu primer títol com a entrenador. Com gestionaria la nova situació? D’entrada l’altre objectiu de l’equip, la classificació per a la Champions League, tampoc estava assegurat, tot i que el calendari a la lliga feia baixada.

El Cadis de Sergio González semblava la víctima propícia per aixecar el vol, però un altre cop l’equip va quedar atrapat per la xarxa d’un equip que jugant sense pressió va arreplegar-se al darrere sense renunciar a buscar l’esquena de la defensa blaugrana, debilitada per la baixa de Piqué. Dit i fet. Només començar la segona part Lucas Pérez va foradar la porteria blaugrana en una acció on fins a tres jugadors andalusos van arribar dins l’àrea a rematar. El Barça ho va provar de totes les maneres, però va ser incapaç, ni tan sols, d’igualar el partit malgrat la paciència de l’afició, que no va parar d’animar fins al darrer segon del descompte.

La reacció al Reale Arena (0-1) no va canviar alguns dels problemes de l’equip, que certament va fer una bona primera part. Avançar-se en el marcador el va ajudar i la presència de Piqué, també, però en el segon temps va ser assetjat pels jugadors d’atac de l’equip basc, que no van veure porteria. Tot i els tres punts Xavi ja va avisar: “No juguem bé.”

I diumenge el Rayo ho va certificar. Per cinquena vegada aquest més el rival es va tornar a avançar aprofitant un error de Dest i una estirada poc convincent de Ter Stegen. Quedava tot el partit i l’equip va acabar apel·lant a l’èpica per remuntar, però les dinàmiques també es noten en aquests casos i el gol, tot i l’allau d’ocasions, no va arribar.