Catorze supercopes ha aixecat el Barça en la història. I cap, de ben segur, va ser tan celebrada com la darrera, l’assolida ahir a Riad davant l’etern rival, el Real Madrid. És un títol menor, és la realitat, no salva una temporada, ni de bon tros, però les cares de felicitat i l’eufòria de jugadors, cos tècnic i també del president, Joan Laporta, abans, durant i després que Sergio Busquets aixequés el trofeu sobre la gespa de l’estadi King Fahd, van palesar com n’era d’important per a l’equip tornar a guanyar. Ho necessitava el club, en tots els seus estaments, que en els darrers tres anys i mig només havia festejat la copa del 2021, i també Xavi, que va destapar el seu palmarès com a tècnic culer. Disfruta l’entrenador, agafa aire també, i sobretot, més enllà de l’alleujament que li suposa sentir-se campió, marxa de l’Aràbia Saudita sentint que ha fet un pas endavant pel que fa a la construcció de l’equip que orienta. Perquè el títol és una dosi de moral, però el partit disputat ahir contra el Madrid, una exhibició per moments, explica amb claredat el camí a seguir: el futur blaugrana passa pel mig, per la medul·lar, pels migcampistes, per Pedri, per Gavi, per Frenkie de Jong i per Sergio Busquets. El tècnic, com havia fet al Metropolitano contra l’Atlético fa una setmana, va ajuntar-los, i el grup, basat, endreçat i organitzat, al voltant d’ells, va passar per sobre dels blancs (1-3).

Xavi, doncs, va aconseguir ahir que el conjunt que dirigeix fes allò que vol. Que tingui la pilota, que controli el joc, que generi ocasions i que guanyi. Poc més d’un any porta el preparador al capdavant del Barça i durant aquest temps l’equip ha completat actuacions rodones en ocasions comptades. Hi ha hagut versions de tots els colors, però el que més ha predominat en el seu futbol ha estat la inconstància i la poca participació dels migcampistes. Ha estat aquest, un mal endèmic del quadre de Xavi, que no fos capaç de trobar als seus interiors, habitualment Pedri, Gavi o De Jong, cosa que liquidava el joc interior i acabava portant-ho tot per fora amb els extrems. Tot plegat hipotecava l’equip, sense l’argument que suposa poder comptar amb el talent dels migcampistes del nivell que té, aferrat sense altra alternativa a la inspiració dels seus homes de banda que, a excepció de Dembélé, no brillen pas per un prodigiós u contra u. No era aquesta una fórmula que s’entreveiés amb un avenir d’èxit, i Xavi, amb el que va fer ahir, sembla que li ha donat una volta. Busquets va recordar el pivot que va fer època; De Jong, el migcampista dominant de l’Ajax; Pedri, que va fer un gol, va lluir i demostrar per què pot ser un jugador sobre el qual formar un equip al voltant; i Gavi, un juvenil, va ensenyar que no només és brega i disputa, sinó que també pot ser transcendent i determinant amb una diana i dues assistències.

La realitat és que amb els quatre migcampistes el Barça va atropellar el Real Madrid, el vigent campió de lliga i d’Europa. No passa el conjunt entrenat per Carlo Ancelotti el seu millor moment, però igualment els blaugrana no els van deixar cap opció. És un equip, el madridista, que depèn del nivell individual dels seus jugadors més que del col·lectiu, i amb les seves principals figures desafinades i, a més, desactivades –una especial menció mereix el marcatge d’Araujo en el lateral dret a Vinicius, a qui es va ficar a la butxaca–, va quedar completament esborrat. La superioritat culer s’explica fàcilment amb una dada: el primer xut a porteria del Madrid va arribar al minut 70, amb 0-3 en el marcador, i des de 30 metres, a càrrec de Kroos i blocat sense dificultats per Ter Stegen.

D’aquesta manera, el Barça va imposar-se des del començament i aviat es va fer sentir. Pedri va rebre sovint entre línies, l’equip jugava en camp rival, ben organitzat, cosa que li permetia recuperar ràpid, i un xut al pal de Lewandowski, després de rebre de Gavi, escorat ahir a la banda esquerra, però sempre rebent en la millor posició per donar sentit a l’atac, ja fos per dins o per fora, va ser el primer avís. La connexió entre el polonès i l’andalús no va triomfar en aquesta oportunitat, encara que va ser el preludi del que havia de venir perquè entre ells dos van posar al marcador el 0-2 abans del descans. Primer Lewy, després d’una recuperació de Busquets en pressió alta, va assistir Gavi (33’), que va obrir la llauna. I tot seguit van intercanviar papers, culminant una veloç transició, i Gavi va donar a Lewy (45’) la diana del segon.

Res va canviar en la segona meitat. El Barça es va mantenir curt, ben junt, ordenat, amb els seus migcampistes influint i transcendint, i el Madrid va seguir incapaç de desxifrar la manera d’aturar el rival, ni tampoc de com fer-li mal. En van tenir dues els culers, als peus de Dembélé i de Lewandowski, per fer el tercer, que va arribar finalment via Pedri (69’), a passada de Gavi. Va ser la sentència i només el postrem gol de Benzema en el temps afegit (93’) va maquillar i va negar la golejada. Clàssic i primer títol de l’any per als culers, que saben ja que el futur passa pel mig.