“L’ambient a Manresa és ara com el de l’època gloriosa”

Un dels motius del projecte que se’m planteja a Manresa i em motiva és canviar el que havia estat aquest club als últims anys pel que fa a sensacions. Aprofitant l’embranzida de l’ascens i que la gent estava il·lusionada, seguir generant que la gent de Manresa estigui orgullosa i sense neguits constants.

El més important de tot el que ens està passant és com està el Nou Congost i la nostra gent. Vaig viure com a jugador l’època gloriosa del Manresa quant a resultats, on sempre estava a dalt, i l’ambient que estic vivint ara és, com a mínim, com els millors moments d’aquells anys. Hi ha tres generacions amb avis, pares i nets i l’ambient és espectacular. I el sentit d’aquest club és que hi hagi química entre afició i equip.

A l’estiu pensàvem que teníem eines i ganes, amb un president amb empenta i amb un consell amb fam. No ens volíem marcar un lloc a la classificació sinó recuperar l’essència del que és Manresa. És un club que al marge de guanyar o perdre sempre hi és i competeix. I fa que el seu aficionat marxi a casa conscient que ho hem deixat tot a la pista. I si ens han guanyat és perquè han estat millors. No ens podem quedar aquí perquè, aviso, aquest sentiment també es pot perdre ràpid si no continuem cultivant-ho. Som un dels tres o quatre pitjors pressupostos i formem part d’una ciutat petita. Jo sóc només una peça del puzle.

Hem d’estar preparats per perdre dos o tres partits seguits perquè, si no passa, no seria normal. A partir d’aquí vull que la nostra gent estigui il·lusionada com ho està i no posaré fre. Els professionals hem de tenir els peus a terra i quan vinguin moments durs hem d’estar units. La clau és mantenir la línia guanyem o perdem.

Les notes, a final de curs. Va entrar en un moment delicat de la mà del president, van prendre decisions i han reflotat el club. Ho està fent molt bé tot i que porta poc en el món dels despatxos però ha entrat amb ganes de fer-ho bé tot i els problemes que tenim.

Tenim un grup de tècnics ajudants que són de la casa, jo soc de la casa perquè visc aquí i tinc un passat aquí. La relació i la implicació amb els clubs és molt important. Als últims anys s’ha perdut aquesta relació de persones i clubs, a tots nivells i a tots els clubs. S’ha globalitzat massa, però aquest any un dels secrets ha estat implicar gent amb sentiment Manresa. Hem recuperat molta gent que feia molts anys que no anava al Congost i em fa molta il·lusió.

Tots els clubs volen jugar amb gent de la casa. A Manresa es vol fer aquest pas perquè sempre havien sortit jugadors. Ara tenim Jou o Sakho que ha fet la seva trajectòria aquí, volem implicar la nostra base i la gent de la comarca perquè tornin a sortir jugadors com passava abans.

Som el que som i oferim el que oferim, el més important és que estiguin a gust, treballin bé i rendeixin al màxim nivell. Ho està fent molt bé i són situacions professionals que si arriben ja es valoraran. El més important quan hem anat a buscar Doellman, Toolson i d’altres que s’han quedat és que estiguin a gust sent feliços fent el que més els agrada, que és jugar a bàsquet. Si els arriba una oferta econòmicament que els interessa ho tractarem.

Ho entenc tot. Com si arriba una oferta pel tècnic –riu.

Són situacions professionals. A Andorra li dec tot perquè vaig començar a entrenar a Olesa, on em va picar el cuc per ser entrenador, però professionalment m’he fet a Andorra on he estat vuit anys. Hem crescut plegats a tots nivells. Només tinc bones paraules d’Andorra.

No és fàcil tancar una etapa així i més acabant sisens i tenint el Barça per eliminar-los. Però m’apassiona entrenar i tot i que a Manresa els objectius són diferents dels d’Andorra, ho faig amb la mateixa intensitat.

Soc entrenador i el que vull és entrenar. Tots tenim la il·lusió d’entrenar al màxim nivell i jo ho faig perquè l’ACB és el màxim i soc feliç de fer-ho a Manresa. Evidentment soc ambiciós i tinc expectatives d’entrenar equips per guanyar títols. Un dia vaig llegir al Pedro Martínez que no tot és vèncer, tot i que quan ho va dir va guanyar la lliga ACB, però el que vull és entrenar a l’ACB on només hi ha 18 tècnics amb aquest privilegi.

Quan hi portes tants anys et sorprenen poques coses. Algun dia m’ho explicarà, el Pedro, fent un cafè, però és increïble amb el que ha fet. Ben aviat el veurem entrenant. Segur.

A vegades se’m fa estrany que amb en el nostre bàsquet hi hagi tan pocs exjugadors sent primers entrenadors. No és un procés fàcil. Ser exjugador et dona avantatges en alguns aspectes però no ho és tot. Has de tenir anys per consolidar-te i tot té el seu temps. M’agradaria veure més exjugadors entrenant a primer nivell.