L’aterratge va ser forçós. Venia d’un mundial amb una alta càrrega emocional perquè el jugàvem a Tenerife. Ser amfitrió portava implícita més responsabilitat. Volíem que sortís tot bé i el bronze va ser fantàstic, una gran recompensa. Però vaig arribar a Girona i no vaig tenir temps ni de celebrar res. Directes cap a competir.

Entrar en un lloc nou sempre és complicat, i més per a mi, que faig un bàsquet molt particular. En la selecció espanyola, totes ens coneixem de fa molt i els mecanismes estan automatitzats. Aquí he hagut de viure el meu procés, fer-me meu l’equip. Veure com juga una, l’altra, i situar-me. Pensa que la temporada passada per a mi, entre Austràlia i el Bourges, va ser una bogeria, em va desgastar molt i no tenia energia per tornar a agafar la maleta i anar a l’estranger. Necessitava un ambient còmode per a mi i Girona ho és. Perquè puc parlar en català i tinc la meva gent a prop.

Sí, fa uns dies que he canviat el xip, em trobo molt a gust. Més que res, necessitava saber com eren les companyes, saber cadascuna què pot aportar a l’altra. Coneixia ja la Núria [Martínez] i la Shay [Murphy]; sé la seva qualitat i el que poden oferir. A la resta, ho hem anat fent sobre la marxa, igual que amb l’Èric [Surís]. Crec que l’equip té jugadores de molt primera línia i, si continuem en el camí que hem adquirit en les últimes setmanes, podem ser un equip de nivell d’Eurolliga.

Hi ha molta diferència respecte a la meva etapa amb el Ros. En els últims anys, no l’he seguit gaire, la competició, més enllà de les finals entre l’Avenida i el Girona. I veia dos bons equips. Però el nivell mitjà i de qualitat de les jugadores ha baixat. Abans les americanes que venien aquí eren les WNBA, les diferencials, i ara no és així. N’hi ha moltes, d’estrangeres, però moltes són rookies o no marquen les diferències.

Jo ho traslladaria una mica abans, després de la derrota a la Seu d’Urgell. Allà va haver-hi un sotrac i ens va fer reaccionar. A vegades es diu com a tòpic que les derrotes són útils. En aquest cas ho va ser. El dilluns després del partit vam arribar a l’entrenament disposades a trobar solucions, sobretot en defensa. I hem fet un pas en aquest sentit. A l’Avenida, les vam guanyar perquè vam estar al màxim: posant mans, superactives. Això et permet picar pilotes i anotar cistelles fàcils. Contra elles, amb la seva capacitat física, no podem plantejar un partit de 5x5, de tu a tu, perquè patim molt. Aquell dia, elles no sabien ni on eren.

Aquell partit és un regal; no es tornarà a repetir perquè tot va sortir rodó i les vam destrossar. Per elles, és una hòstia important, però que ningú pensi que això serà ara sempre així. Són un grandíssim equip i ara estan avisades. Ara bé, un triomf així ens reforça, a nosaltres, al club i a l’afició. A partir d’ara, tothom creurà una mica més que això pot passar. Fins i tot jo mateixa estic una mica en pau amb mi mateixa, amb el que he vingut a fer aquí. Sé que no hem guanyat res i aquest no era el partit important, el que dona títols, però suposa un canvi respecte al que havia passat últimament. I, la satisfacció d’haver-ho fet i com ho hem fet, ja no ens la treu ningú. D’aquí a guanyar finals o sèries contra elles, hi va un món. No oblidem que l’únic títol que ens hem jugat, la supercopa, se’l van endur elles.

L’Avenida té un recorregut com a club que l’Uni Girona encara no té, i això és una cosa que té el seu pes. Jo, quan jugava amb el Ros, elles ja eren l’enemic públic número 1. Van tenir una època molt daurada, amb el títol de l’Eurolliga, i hi han donat continuïtat. Han guanyat molt i aquestes dinàmiques guanyadores sempre generen una mentalitat guanyadora, que ajuda en les finals. Trencar això no és fàcil, però ja hem fet un pas.

Ho vaig parlar amb el president, en Cayetano [Pérez], després de guanyar l’Avenida. Estava eufòric, però li vaig dir: “No et flipis. Disfrutem-ho, però queda molta feina per fer.” Hi ha molts partits per jugar i som vuit jugadores. És una plantilla molt curta per competir amb garanties en les dues competicions.

Evidentment. Amb la Bea [Sánchez] és millor no comptar-hi, deixar-la que es recuperi bé. El club sap que fa falta aquest reforç i hi està treballant, però el mercat està com està i si ve algú també s’ha de tenir clar que no pot ser qualsevol. Ha de tenir qualitat. Ens permetria també entrenar millor i ens donaria molt d’aire en la rotació. Pensa que som vuit i jugadores com jo, la Núria o la Shay sabem competir, però som veteranes.

No podem. Tot i que el nivell de la Lliga Femenina hagi baixat, nosaltres no podem anar de sobrades en cap partit. Som vuit! Si una decidís agafar-se el dia lliure i rascar-se la panxa en algun partit, tindríem problemes. Aquí no pot fallar ningú en cap partit perquè no podem fer rotacions. No sabem ni què és això! [riu].

Quan tens 25 o 26 anys i una carrera a davant, tens uns objectius clars, vols guanyar això, allò altre... En el meu cas, volia tenir èxits i no ser la millor, sinó la millor versió de mi. Ara ja no tinc aquest llarg recorregut. No em puc imaginar si d’aquí a tres o quatre anys jugaré aquí o en un altre lloc. O no jugaré. No m’atreveixo ja a dir res perquè pot passar de tot. La temporada passada, entre Austràlia i el Bourges [França] vaig quedar trinxada físicament. Però ara estic eufòrica. Em trobo bé físicament, però no ens enganyem, el meu cos paga un peatge cada cop que competeix. Quan hagi de prendre decisions, escoltaré el meu cos, calibraré la meva motivació. Si no estàs al màxim de tot, no té cap sentit continuar. Seria absurd. Però ara continuo disfrutant igual que el primer dia.

Jo ja fa cinc o sis anys que dic que em retiro, i continuo aquí. Fa por i qualsevol que digui que no, no me’l creuré. És més de mitja vida dedicant-te a això, sent professional, i canviar de cop i volta no és una cosa que es faci d’un dia per l’altre. El bàsquet defineix tota la meva vida: dormir, la nutrició... Són moltes més coses que ficar la piloteta dins d’una cistella. De fet, jo estic treballant des de fa un temps amb una psicòloga per acompanyar-me en aquest últim tram perquè ho considero superimportant. En la retirada, hi penso bastant. Cada dia, si em fas parlar, i des de fa molt de temps. És una disjuntiva molt difícil. És jugar o no jugar, el blanc o el negre.

En absolut. A mi m’agrada molt la meva feina i el món del bàsquet en general. Però dubto. Tinc una espècie de lluita interna. No sé si passaré de tot perquè hi ha moltes altres coses en el món que em generen inquietud més enllà del bàsquet i que he hagut de sacrificar per ser professional o si hi continuaré d’alguna manera lligada.

Però no l’he acabada. Vaig fer treballs en presons i centres de salut mental i em va interessar molt. I vincular el bàsquet amb el tema social, educatiu, és atractiu. Ara bé, el bàsquet que jo conec és el d’elit, el que no té mitges tintes. O vals o no vals. En aquest món conec molta gent i m’hi veuria també entrenant, gestionant o fins i tot sent agent per acompanyar les jugadores, aconsellar-les tenint en compte tota la teva experiència. No ho sé.

Moltíssim. És un pas molt gran i, decideixi el que decideixi, serà una aposta. A moltes excompanyes, tot i tenir clar què volien fer després de la retirada, no els va ser fàcil la transició. Van necessitar almenys dos o tres anys per ressituar-se. Jo tinc clar que tardaré més a reinventar-me perquè els meus processos sempre han estat lents. Els canvis em costen; em qüestiono molt. També per això vaig decidir venir a Girona. Per establir un camp base, reprendre contactes i visualitzar el futur.

M’agradaria ser-ho, però no pels títols o èxits que hagi pogut acumular, que afortunadament han estat molts, sinó per la meva manera de jugar, pels valors que hagi pogut transmetre dins la pista. Crec que tinc un bagatge important amb tantíssims anys en el primer nivell.

Vaig tenir una adolescència bastant punk. Però, tot i aquest caràcter rebel, les hores d’entrenament eren sagrades. I el compromís que tenia per anar a jugar a bàsquet passava per sobre de tot, fins i tot per sobre de les xibeques que anaven a fer els meus amics punks a la plaça de Sants. No era una cosa que pensés conscientment, simplement ho feia perquè disfrutava. I les etapes es van anar succeint: la selecció catalana, l’espanyola, pujar al primer equip, després et paguen 25.000 pessetes per Nadal... Fins que va entrar Carme Lluveras a la meva vida i em va dir, quan tenia 20 anys i jugava en el Barça: “Nena, això serà la teva feina. Has de dedicar-t’hi al màxim.”

El gran xoc va ser quan me’n vaig anar per primer cop a l’estranger. Llavors, sense la teva gent i la teva vida de sempre a prop, és quan entens què suposa ser professional del bàsquet. Tots els sacrificis que has de fer.

He viscut el procés de professionalització i tot ha canviat molt. Potser l’Íngrid Pons o la Betty Cebrián ja deurien cobrar, però tot era semiamateur. I de referents no n’hi havia. Si passaven un partit a l’any per televisió era fantàstic! [riu] Ara totes les jugadores saben qui és tothom, veuen partits de tot arreu. I, des del meu punt de vista, és estrany perquè mai he estat pendent del que feien jugadores d’altres lligues. No vam créixer amb aquest accés a la informació que hi ha ara. I en l’àmbit de selecció espanyola és evident que la FEB ha apostat per nosaltres, equiparant-nos amb els nois quant a hotels i desplaçaments. I, després, el fet de tenir una bona generació ha permès tenir molts èxits.

Aquesta fal·lera per comparar nois i noies, no l’entenc ni la comparteixo. Jo he tingut la sort que he guanyat un piló de títols i medalles en grans campionats, però no comparo la meva trajectòria amb el món global, sinó en com estava tot quan vaig començar. He vist molt progrés. En tot. A Girona, no juguem Eurolliga, però no m’hi falta res. Tinc un bon cos tècnic, amb un preparador físic, fisioterapeuta, gent a la meva disposició per fer bé la meva feina. Abans no hi havia res, ni físio. A mi ningú m’ha impedit fer la meva feina i ser dona. No comparteixo el discurs feminista de, si fos un tio, cobraria més. Però és que no soc un tio! Tinc molt clar com està muntada la societat i està mal muntada. I això no va de ser home o dona. Tot no es valora de la mateixa manera. Es valora el glamur, les noves estrelles de Beverly Hills i la societat posa en un pedestal alguns esportistes i d’altres, que es parteixen igual el cul cada dia pel seu esport, estan en l’anonimat.

No és impossible de canviar. Per exemple, jo mateixa faig moltes més entrevistes ara. Abans simplement jugava a bàsquet i ara m’haig de gestionar una agenda. Suposo que la capitania de la selecció espanyola m’ha permès estar en el focus, però com a mi també els passa a altres jugadores. En la meva vida, no m’hauria imaginat mai que aniria al programa del Buenafuente o del Broncano. En aquest sentit, crec que cada dia es va avançant.

Intento mantenir-me’n al marge, encara que vagi en contra de la nostra voluntat de visibilitat. Pels Jocs de Rio, em vaig fer Instagram. A banda de buscar la medalla, tenia la intenció de conèixer molta gent i me’l vaig fer per estar connectada com ho fa la gent avui. Però el tinc totalment abandonat. Jo, amb el WhatsApp, en faig prou. No m’interessa ni m’agrada que algú que no conec pugui saber el que faig. La meva privacitat em pertany i ja tinc una xarxa suficientment gran d’amics i coneguts. A més, crec que es perd molt de temps amb les xarxes socials i, aquest espai de temps buit, prefereixo omplir-lo i dedicar-lo a altres coses, inquietuds com ara la lectura.

Tots els fets de l’1 d’octubre els vaig viure més intensament des d’Austràlia, llavors estava jugant allà, que no pas ara que soc aquí. Potser perquè la mobilització tan bestial que hi va haver aquell dia no s’ha repetit més. La situació és complicada, amb posicions enfrontades i pocs grisos. Crec que es tracta d’un tema polític, en què els uns i els altres han de fer un pas endavant i negociar pel bé comú de tothom.

N’hi ha molts, però per sobre de tot et diria la semifinal dels Jocs de Rio contra Sèrbia. Era la porta cap a la medalla i vam fer una demostració d’equip gran, guanyant amb autoritat. També els títols europeus del 2013 i 2017 contra França, amb la selecció espanyola, els tinc molt presents.

La plata en els Jocs Olímpics [Rio, 2016]. Sempre ho diré, és una competició amb una essència única.

Et diria que Marta Xargay, Anna Cruz, Sílvia Domínguez, Alba Torrens i Sancho Lyttle. Tenim una manera similar d’entendre el bàsquet. També destacaria Tornikidou, amb qui vaig coincidir al Ros. Tenia 42 anys i jugava a un nivell altíssim. Deia: “Com s’ho fa aquesta tia per continuar així?”

Michael Jordan.

Diana Taurasi, sens dubte.

Estic llegint ’Patria’, d’Aramburu. El recomano perquè és una visió del conflicte d’ETA que et dona informació, i de les dues bandes. També recomanaria Permagel, d’Eva Baltasar, un llibre sense embuts. És de les primeres dones que escriu sobre l’homosexualitat sense pena ni reivindicació, sinó amb naturalitat. Amb veu de dona i des de la dona. Sense cap tipus d’etiqueta.

Ja no em cal. La música que escolto no és marxosa, però m’activa la ment. Almenys a mi. Ara estem inundats de reggaeton, i què vols que et digui, no m’apassiona. La Julia [Reisingerova] a vegades vol fer playlist per als partits i li vaig dir Don’t stop me now, de Queen. El missatge de la cançó s’adapta a mi.

És impossible que en digui un. De tots he après d’una manera o altra, i en tots he viscut moments especials. Des de la Carme Lluveras fins al Lucas Mondelo passant pel Roberto Íñiguez i molts i molts altres.

He tingut la sort que no m’he lesionat mai i gairebé sempre he estat en equips guanyadors. Les derrotes, les gestiono malament, però per sort n’hi ha hagut poques. Potser el més dur va ser l’estiu després de la desaparició del Ros. No sabia què faria. I vaig firmar el contracte a Polònia plorant [Polkowice, 2012/13]. No volia anar allà i, per primer cop en la meva carrera, no havia triat el meu destí. Però acabaria sent un any increïble, de puta mare.

Soc zero mitòmana, però això no treu que senti un gran respecte per gent que faci increïblement bé la seva feina. Per exemple, el Messi. Em fascina gent com ell, virtuosos i que són capaços de fer millors els altres. Els involucren i disfruten fent-ho. És meravellós.