Autosuperació. Els últims partits a Badalona, contra el Tenerife i l’Unicaja, han estat d’aquells que fan créixer en el pensament de tothom la idea que no es pot jugar millor. Però en el partit següent el Joventut demostra que sí. I ho fa contra rivals de primeríssim nivell. Ahir el València arribava després de vuit victòries seguides entre ACB i Eurocopa. La Penya continua en la mateixa línia en què va acabar el 2018, amb una confiança brutal, amb un joc alegre, amb un bàsquet de primer nivell i amb un equip que ho és en majúscules. Tothom és important, i fins i tot el dia que la seva estrella –Laprovittola– fa -1 de valoració, en la pitjor entrada de sempre (2.240 espectadors), el dia que Birgander prova de jugar però no pot i el dia que el millor del partit –Todorovic– es lesiona, la Penya tampoc s’enfonsa. Els verd-i-negres continuen sumant i s’acosten al somni de la copa, que podria implicar superar el Baskonia diumenge a l’Olímpic.

El matx va començar amb una Penya encertada i sobretot intensa en defensa. El València no va aprofitar el problema interior de la Penya, que només tenia Todorovic, i en lloc d’atacar-lo amb tot el seu arsenal per carregar-lo de faltes, desgastar-lo i descentrar-lo amb Will Thomas, Mike Tobey o Dubljevic, es va limitar a jugar per fora. Això va facilitar que els verd-i-negres anessin obrint forat en el resultat davant la sorpresa general, perquè el València estava descol·locat. Ponsarnau ho va intentar tot i va donar rotació als seus 12 homes. Homes de primer nivell. Però la Penya estava llançada i va agafar un màxim avantatge de 19 punts (44-25). Laprovittola es va carregar de faltes, i va saltar a la pista Dimitrijevic, que va jugar 13 minuts en el primer temps a un nivell brutal. Al seu costat, tots els jugadors sumaven.