Una copa inoblidable. No només pel fet d’haver conquerit Madrid, sinó per la manera com es va produir: remuntant 17 punts, superant psicològicament una cistella de Llull en l’últim segon per forçar la pròrroga i digerint una falta antiesportiva a Singleton al final que els àrbitres van obviar, cosa que hauria pogut enfonsar el Barça juntament amb un 2+1 de Carroll al contraatac i un tap de Randolph a Tomic en l’últim segon que els àrbitres finalment van considerar que era il·legal. Tot plegat, surrealista. Un final amb molta polèmica, però el que és indubtable és que aquest Barça de Pesic té orgull, caràcter guanyador, ambició i, sobretot, fam. Ho transmet el mateix entrenador, i això es veu al damunt del parquet. El millor equip d’Europa del moment –és l’actual campió de l’Eurolliga– va encaixar una patacada històrica en un torneig fet a mida perquè s’emportés el títol, amb 15.000 aficionats blancs a la graderia. Ara toca continuar somiant.

I això que el matx va tenir un guió inesperat, perquè en els primers instants un triple de Kuric va situar l’avantatge màxim (16-23). El Madrid va reaccionar a través d’un Llull que va revolucionar el partit fent un 9-0 i avançant els seus (25-23). Els dos equips es tenien màxim respecte i era més important no perdre la pilota que no pas generar accions forçades. En el descans, tot obert (35-35).

El festival blanc semblava que sentenciava el partit quan, en un inici de tercer quart increïble, el Madrid va anar obrint forat en el resultat. El Barça estava grogui, no anotava cap tir i feia aigües en defensa. Dos triples seguits de Causeur i Rudy situaven un avantatge màxim de 17 punts (58-41). Tot semblava ja una quimera.