Un cim

“Vam patir, recordo que se’ns va girar en contra al tercer quart i el vam poder refer. Ens pesava tot...”, diu l’entrenadora d’aquella temporada, la següent en l’estrena en la categoria i des del gener del 2011, quan va tornar a agafar l’equip fins al final del curs 2013/14, l’anterior al primer títol. Aquell equip, l’Argon, es va dissenyar per a l’ascens una temporada després de la primera fase, a Santiago de Compostel·la, en què el Don Piso es va quedar a un triple de pujar en el duel decisiu contra el Sóller d’Astou Traoré. La senegalesa i Anna Carbó reforçaven el projecte gironí, que ja tenia Marta Xargay –MVP d’aquella fase, va debutar en la màxima categoria amb l’Avenida contra l’Uni en la primera jornada del curs següent–, Geisa Oliveira, Mari Moreno i Berta Sinyol. Aquell equip va perdre dos partits en la lliga, al gener a Barcelona contra el Lima Horta (80-78) i al febrer contra el Sant Adrià (77-80). Primers del grup, en la fase d’ascens l’Argon va superar el Zamarat per 81-78, el Sant Adrià per 57-82 i el Canoe –l’altre equip que acabaria pujant– per 72-63. En el duel decisiu, el rival era l’Obenasa, segon en la lliga amb tres derrotes (2-0 gironí), i que en el tercer quart va posar contra les cordes l’Uni (49-41) amb una zona 2-3. Un 3-14 permetia a les gironines fer el cim. Un primer cim. “Hem de subratllar que pujar costa molt”, diu Caula, que confia que l’Uni hauria acabat pujant en cas d’haver perdut una segona oportunitat: “Era el primer any amb una aposta ferma i hauria estat un repte superar-nos la temporada següent.” “Veient tot el que hem fet després, es portava a l’ADN”, argumenta l’actual diputada al Parlament i portaveu d’ERC.

La perspectiva

“Mai ens hem conformat i és la clau de l’èxit, sempre pensar què podíem fer l’any següent per superar-nos. Ser un club inquiet i que gaudeix evolucionant”, sintetitza Anna Caula respecte a la trajectòria del club a Lliga Femenina. “Ha estat una evolució natural i des de la humilitat. El llistó semblava cada any més alt però el club acabava fent un pas més. S’ha convertit en la marca de la casa”, exposa la que també era directiva a l’anterior junta, que dona molt valor a la imatge de Fontajau de fa dos diumenges: “El reconeixement de l’esport femení a la ciutat. La gran satisfacció de la darrera victòria, per mi, no és l’èxit esportiu del mig de la pista sinó l’èxit de la grada: 5.000 persones entregades a l’equip.” “Un altre repte assolit: la gent entén que l’esport femení a Girona és un espectacle col·lectiu. És un canvi de paradigma”, diu amb orgull.