“Aquí es respira bàsquet, i és el que vull i necessito”

Quan vaig tenir la possibilitat de jugar a l’ACB i en un club històric com el Joventut no ho vaig dubtar, és un honor per a mi. També tenia una oferta del Gran Canària però vinc a Badalona perquè estic en el moment més madur de la meva carrera, físicament fort, mentalment dur i amb la mentalitat de retirar-me deixant la Penya a dalt de tot. Vaig mantenir una conversa amb Carles Duran i amb Jordi Martí en què em van transmetre perfectament què és la Penya i què és el que volen. Vam connectar ràpid, ens vam entendre i vam parlar de bàsquet. Aquí tinc tot el que vull.

He estat a grans equips com CSKA, Siena, Fenerbahçe, Benetton... amb joves top. Un d’aquests amb qui he coincidit els últims anys ha estat Melli, que ara és dels meus millors amics. La mateixa mentalitat que vaig tenir amb ell la tindré amb els joves a la Penya. He trucat a gent perquè m’expliquessin coses de Dimitrijevic i Zagars. Sé que tenen molt talent i mentalitat. He jugat a diferents equips amb bases de nivell, estic segur que els puc ensenyar la mentalitat que cal tenir en cada moment. És clau que perquè els joves aprenguin jo els he de fer d’exemple i això vol dir que jo he de ser el primer en tot.

És una de les primeres coses de què vaig parlar amb Carles Duran i ell també ho té clar. Nico ha fet una gran temporada i és un ídol merescut, només cal veure que ha estat l’MVP. Jo soc diferent, el meu estil ho és, i l’única cosa en què ens assemblem és la mentalitat guanyadora. Jo soc menys anotador però faré jugar l’equip, em fa feliç donar assistències i estic convençut que guanyarem molt. Òbviament no lluitem per la lliga però serem ambiciosos per estar entre els millors i lluitar pel play-off. Quan ets veterà i has jugat tants partits, molts a l’Eurolliga, saps i entens el que necessita l’equip.

Ser un líder és una mentalitat i una manera de fer. No hi ha un líder que apareix de cop i volta. Això no és un desig, és innat. Hi ha molts tipus de líders i jo m’ho considero. Exerciré com a tal a la Penya dins i fora de la pista.

No és gaire habitual que a un jugador en actiu li permetin formar part del cos tècnic, però tinc amistat amb Claudio Crippaa, que és als Spurs i amb qui vaig coincidir al CSKA, i m’hi va convidar. He vist que el meu futur no serà ser entrenador. M’agrada molt parlar amb els entrenadors i aprendre d’ells. He tingut la sort d’estar a les ordres d’Obradovic i Blatt, que ha estat un luxe. Però crec que continuaré vinculat al bàsquet en el futur però en altres àmbits, no com a entrenador.

És una obvietat, perquè ho veu tothom, que les coses al bàsquet grec no s’estan fent bé. Una cosa és que hi hagi rivalitat entre el Panathinaikòs i l’Olympiacòs que és positiu per la lliga però no de la manera que s’està vivint. Que ara l’Olympiacòs jugui només partits d’Eurolliga i hagin inscrit un segon equip de joves a la segona divisió no ajuda. Hi ha preocupació i també gent com Diamantidis o Papaloukas disposada a ajudar, però ara la federació fa molts anys que és intocable. El present és molt dolent a Grècia.

A la Penya es respira bàsquet i és el que vull i necessito. El bàsquet és el meu amor. Només d’entrar al Palau Olímpic ja vaig veure el que és la Penya, molts nens jugant a totes les pistes. Tinc tres fills de vuit, cinc i dos anys i els encanta el bàsquet. Ja saps on jugaran aquest any, oi?