Bàsquet FEB

LA Contracrònica

La porta de Jerusalem

No era ahir Diumenge de Rams, però ho va semblar. Les grans palmes i branques de llorer van prendre la forma de grans pancartes –des del “We believe in you” fins al “Juntes ens aixecarem”– i el color blanc i verdós va ser substituït pel roig pur, més indicat per rebre el setè de cavalleria de la ciutat dels quatre rius. No era el dia per entrar al regne dels cels, però sí a la ciutat màgica de l’Uni, aixecada com l’antiga Jerusalem no sabem ben bé per quin miracle de les seves cendres aquoses. L’au Fènix nostrada.

No només calia celebrar la resurrecció després de la caiguda del temple, sobre el qual no van caure les set plagues d’Egipte, però sí una de ben grossa. També les jugadores tenien algun compte pendent amb els aficionats que les van rebre a la pista. Aquests últims dies no s’havia treballat només a contrarellotge per muntar un parquet peça a peça, com aquell que aixeca una paret rajol a rajol. El campió de lliga –on només queden dues deixebles supervivents, Laia Palau i Núria Martínez– havia sofert la seva pròpia travessia pel desert. No cal comparar Èric Surís ni els tècnics de l’Ajuntament, que són els que van obrir les aigües a Fontajau amb el gran Moisès, però calia completar una petita missió divina perquè des dels més descreguts fins als més creients veiessin que el Vedell d’Or de l’èxit sense esforç és una gran fal·làcia de totes les eres, les d’abans i les d’ara.

No es pot guanyar un equip com el Perfumerías Avenida –i ja no diguem fer-ho cinc vegades seguides– sense una conjunció astral de factors que inclou una preparació tècnica i física de l’equip exquisida i la rauxa imparable de cinc mil ànimes en constant ebullició durant dues hores, sobretot per cridar a l’ordre quan els senyors de negre –que aquests sí que de vegades adoren el diable secretament– volen fer d’exèrcit d’ocupació.

Cada victòria contra l’equip de Salamanca, i ja no diguem un títol, és un petit o gran miracle. David va guanyar Goliat una vegada, però ja veuríem què hauria passat si el gegant filisteu hagués clamat venjança. Els que saben d’això diuen que la gran figura de l’equip castellà, la superlativa Jewell Loyd, cobra més que tot el cinc titular de l’equip de Girona. Però sembla que el gran manament d’Èric Surís, tingui les jugadores que tingui, és el de guanyar l’Avenida per sobre de totes les coses. I guanyar l’Avenida sempre vol dir que aixecaràs grans títols cada temporada.

Però no ens encantem. Recordem que l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem va acabar amb un judici per desobediència màxima i cap a la creu que hi falta gent. Ho dic pensant en la copa de Salamanca, que allà sí que els fariseus ens estaran esperant amb els braços oberts, i, si ens trobem la parella Ponç i Pilat d’àrbitres, bona metàfora de la FEB ara que hi penso, ja podem preparar l’ora pro nobis. Però fins i tot morint a la creu del Multiusos de Salamanca –nom de pavelló de fira de festa major– ens quedarà el diumenge de resurrecció. I llavors, ja ho sabeu, tots els pecats del món seran redimits i els contractes de les jugadores, renovats.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.