Feia més de deu anys que vivia fora de casa. Va marxar molt jove, i aquest és un debat que ja havíem tingut amb altres jugadores. En alguns casos, se’ls obre al davant un ventall de possibilitats molt gran i han de decidir què volen fer, perquè potser no tornaran a tenir una oportunitat com la que se’ls ofereix en un moment concret. Hi ha una altra cosa, que s’explica poc, i parlo en general. L’esport d’elit té dues cares. Tothom en general veu la més bonica i no la part més fosca.

Sovint s’idealitza aquest món. Sí que s’explica que costa molt arribar-hi i que s’han de fer grans sacrificis, però es dona a entendre que quan hi ets tot és magnífic. I, com tot a la vida, en qualsevol feina, hi ha la part que t’agrada més i la que t’agrada menys, i s’ha de fer tot. Hi ha esportistes que ja ho comencen a explicar, que han necessitat ajuda per sortir de moments difícils. Objectivament, ho tens tot, però com a persona et pot faltar alguna cosa; sempre hi ha reptes al davant i el dia a dia els afecta com a tots nosaltres. Per sort, la gent se’n surt i cada cop tenim més eines per superar-ho.

Per les dinàmiques de grup. Però és veritat que en la política els reforços o premis no són tan directes com els de l’esport. L’adrenalina no t’arriba tan directament a la vena. Això ho trobo a faltar. En l’esport no pots dilatar gaire els tempos, perquè al final t’has de preparar per posar-te a prova i guanyar. Si no t’entrenes tant com t’has d’entrenar durant la setmana, quan arriba el dia del partit ho tens fotut. Trobo a faltar aquesta adrenalina i la competitivitat. La política també té aquests contrallums entre allò que és pitjor i allò que és millor, però és com un reflex directe de la societat. Trobes companys amb una enorme capacitat de treball, que creuen realment en el bé col·lectiu, i n’aprens molt al seu costat. I, com en qualsevol altre grup, també en l’esport, pots trobar altra gent que pensa més en el bé individual.

És un problema estructural. Hi ha molts micromasclismes, si en volem dir així. Hi ha hagut una certa revolta de les dones, que en molt poc temps hem avançat en molts espais. Recordo quan la meva àvia em va dir que per obrir un compte corrent havia de signar el meu avi. Aquell dia em faltaven ulls. És un record que tinc d’infantesa per la sorpresa total que em va causar. Hem passat d’aquesta anècdota, si vols, al que tenim ara. Estem arribant a uns nivells d’igualtat que en alguns àmbits és encara més teòrica que pràctica, però és innegable que es van fer passos i es fan passos importants. Tot i així, encara cal canviar moltes estructures familiars de la manera com estàvem acostumats a viure, perquè, més enllà de si hi ha dones entrenadores, també hem d’analitzar quines dones hi arriben, perquè després veuríem que hi ha variables –per exemple, tenir fills– que es repeteixen.

Sí. Gran part de tot plegat passa per això i per com l’entenem. Arriba un moment en què la maternitat t’obliga a prendre decisions rellevants. Molts àmbits professionals, com l’esportiu, no estan preparats perquè tu desapareguis quatre mesos. No pots dir tan fàcilment “aquest any deixo d’entrenar”, perquè potser el següent ja hi ha algú al teu lloc. És un món que viu molt al dia i la maternitat encara afecta de manera diferent els homes i les dones. Socialment, tenir cura del nadó encara no està compartit al cinquanta per cent. Això fa que en la franja en què tu t’hauries de dedicar a l’esport també hi hagi molta càrrega familiar, que moltes vegades l’acaba assumint la dona. I també és veritat que per arribar-hi tu has de demostrar que estàs preparada, mentre que en un home sovint se li pressuposa. És un fet cultural.

El primer any d’entrenadora en la Lliga Femenina, la pregunta que més vegades vaig haver de respondre va ser: “Què sent com a dona entrenadora?” Afortunadament, en el bàsquet han arribat més entrenadores i s’hi han quedat. Quan vaig acabar el curs d’entrenadora nacional, amb poc més de 20 anys, vaig ser de les millors de la promoció, i quan vaig marxar em deien: “Ara toca entrenar i fer gran l’esport femení.” Em vaig rebel·lar, és clar. “Per què es pressuposa que a mi només m’interessarà entrenar equips de dones?” Potser no hi ha mala fe, sinó que encara hem de completar un procés per acabar de madurar.

Vaig viure un procés curiós. Quan allò que estimes més es converteix en la teva professió, s’acaba difuminant el que abans era plaer i el que és la teva feina. Va arribar un moment en què el meu cervell era incapaç de veure un partit de bàsquet per pur plaer, i l’única cosa que feia era analitzar-ne, per exemple, els sistemes defensius. Era un automatisme. No podia seure a la grada amb unes crispetes a la falda. Això m’ha costat dos o tres anys des que vaig deixar d’entrenar. Ara, finalment, torno a estar en el moment de poder anar a veure un partit i gaudir-ne com un espectacle esportiu sense analitzar-lo. Com que soc molt competitiva, m’agraden els partits en què hi ha alguna cosa important en joc, els que són molt igualats, els de play-off, molts de l’Eurolliga, quan l’Uni juga contra l’Avenida..., duels d’alta intensitat.

Vaig sentir tristesa. Són aquells moments en què recordes totes les experiències vitals que has viscut en aquell pavelló. És com veure malmesa la teva pròpia casa, perquè Fontajau també és casa meva. Tot va quedar trinxat i el club ho va passar malament, però també és veritat que l’esport femení està acostumat a lluitar contra els elements i a esgarrapar per sobreviure, i això ajuda a superar situacions com aquesta.

La Lliga de Futbol Professional és un món a banda, amb uns interessos que van més enllà de l’esport i entren en el terreny econòmic. En la resta d’esports, hem de ser prudents, primer perquè com a societat no havíem viscut mai una pandèmia com aquesta, que és global, amb un virus que és molt contagiós i que pot afectar de manera greu moltes persones i, per tant, hi ha certs moments en què la vida preval per sobre de tot. Aturar-nos uns quants mesos i protegir la vida és un concepte important i que fins i tot ens farà reflexionar i ens permetrà valorar allò que teníem, ja que a la velocitat en què vivim de vegades no som capaços de donar-hi el valor que té.

Em quedaria amb Laia Palau. Quan vaig sentir que fitxaria per l’Uni, em vaig dir a mi mateixa: “Com?”No m’ho acabava de creure. És l’única jugadora a la qual he demanat poder-m’hi fer una foto, perquè no és una cosa que faci gaire habitualment. La Laia és un mirall de moltes coses que per a mi són importants en el món de l’esport. Com entén el treball en equip, com fa jugar els seus equips, la creativitat i la imaginació del seu joc..., i és molt carismàtica. Sempre ha estat una jugadora diferent, tot i que aquesta connexió la tinc amb moltes bases, perquè també parlaria de Laura Antoja i Noemí Jordana. Segons la meva experiència com a entrenadora, la base és la jugadora que t’ajuda a traslladar les teves pròpies idees a la pista. La Laia té un magnetisme diferent. Alguna cosa que la fa especial.

En el bàsquet masculí, veig que l’espai s’està fent cada vegada més petit, perquè els jugadors físicament són cada vegada més grans i amb més envergadura en totes les posicions. Els jugadors interiors són molt mòbils i arriba un moment en què no hi ha espai per moure’s. Amb menys espai, costa veure més espectacle. Probablement en algun moment això s’haurà de canviar.

És sana. Si hi ha dos clubs d’elit a la mateixa ciutat, és bo sobretot que es retroalimentin. No ho veig com una rivalitat, perquè les dues entitats poden compartir coneixements i, com que tenen un espai molt marcat, es poden ajudar l’una a l’altra, com s’ha vist fins ara en algun projecte que ja han fet conjuntament. Tot el que sigui tenir bàsquet de qualitat ens enriqueix, i la mainada també s’aficionarà més a aquest esport.

Ja he dit que ho trobo molt a faltar, però això... chi lo sa?