“Guanyar vol dir anar al màxim, o molt a prop del teu màxim. Hem estat a punt de moltes coses però no s’han aconseguit”, sintetitzava Alfred Julbe després que l’Spar caigués eliminat per segona temporada seguida en la semifinal de la lliga, per segon cop contra el València. La diferència amb el curs passat és que l’Uni havia guanyat la copa i tenia garantida la presència en l’Eurolliga. Aquest cop l’equip gironí ha guanyat la tornada mentre que el curs passat no tenia cap possibilitat de capgirar el 64-73 de Fontajau (87-74), on es es va complicar de valent la classificació diumenge passat. La darrera final de lliga de l’Uni és la de fa tres anys, quan alçava la seva segona lliga.

Temporada en blanc que s’acaba com comença, amb Laia Palau –la capitana es multiplicava en l’anada a Girona– a la banqueta amb problemes al bessó dret, el que es va lesionar l’estiu passat i va condicionar l’inici de curs gironí; i Frida Eldebrink també lesionada. I compte amb la dada: és el tercer exercici sense títol a l’Uni des que va pujar a la Lliga Femenina (2009/10), comptant la lliga catalana (2010-14 i 2017-20). El primer d’Èric Surís (2016/17) és el segon i, aquest, el tercer. Un balanç de blancs sense el qual no es pot prendre una imatge nítida i de qualitat del que ha estat el curs, en què malgrat la reducció pressupostària es feia una plantilla competitiva, amb apostes que surten bé (Gardner i Burke), però sense la qualitat de les anteriors temporades. Hi ha, malgrat el Dragon Khan de lesions, els dos brots de covid al gener i els casos en aquest play-off, o la marxa d’Onyenwere, els quarts de l’Eurolliga per segon any seguit, doble fita històrica per al bàsquet femení català, a l’espera que la FIBA doni tres places a la FEB i l’Uni hi torni.