ACB

El despatx

Escrivint la història a quatre mans

Jordi Plà i Xevi Gasau, dues peces clau en l’ascens del Bàsquet Girona a l’ACB
Tots dos van començar en el bàsquet gironí fent cròniques a L’Esportiu i el ‘Diari de Girona’

Aquest és un article personal perquè em refereixo al gremi periodístic, sovint ultratjat amb raó. Costa de creure, però entre nosaltres també caminen alguns professionals que defugen l’egolatria, un tret que comença a treure’m de polleguera sobretot per l’allau de doctes que apareixen en les tertúlies més inversemblants aquests dies parlant (i cobrant) com si fossin autèntics experts de la història moderna del bàsquet a Girona, una matèria que abraça tants fils i tan complexos que hauria de tenir la seva pròpia assignatura a la UdG.

Sabem que sense Marc Gasol el Bàsquet Girona ni tan sols existiria. Punt. Bé, punt i coma. L’altre mèrit, i més havent-se trobat aquests anys als EUA, és envoltar-se d’un equip (no només al parquet sinó al despatx) que hagi pilotat la nau fins i tot en aigües turbulentes.

Tornem al periodisme. Fins i tot ho podria circumscriure a l’esportiu i al de bàsquet, que té peculiaritats diferents al de futbol, per dir-ho a l’engròs, i que el poden fer farragós. Si entreu al despatx del Bàsquet Girona pràcticament sempre hi trobareu el director general, Xevi Gasau, i el director esportiu, Jordi Plà, culpables també de l’operació retorn catorze anys després. Casualment (o no) ambdós van començar trepitjant molts pavellons exercint de cronistes del bàsquet gironí. Jordi Plà el vaig tenir uns quants anys al costat en dues redaccions diferents de L’Esportiu. D’una manera o altra tots fèiem de tot, però ja es veia que la cistella era el seu pol d’atracció.

Al costat també hi teníem una altra persona clau en allò que deia del bàsquet gironí modern, Martí Artigas, ara als Orlando Magic. També és amic de Gasol i segurament un bon assessor aquests últims anys. Va ser precisament Artigas qui va fitxar Xevi Gasau com a col·laborador al Diari de Girona després de descobrir-lo com a bloguer quan tenia només quinze anys.

Gasau també es va convertir, encara més, en un coneixedor profund de tot el que es movia en el bàsquet a la ciutat i sobretot a Fontajau quan el Valvi i el Casademont portaven milers i milers d’aficionats cada setmana a les grades. Ja en aquell temps es feia amb tothom, una virtut impossible d’adquirir. O la tens o no la tens.

Va fer el salt al sector bancari però en l’esport i el bàsquet de la ciutat tothom el continuava tractant com un dels seus. El vam fitxar per a l’equip del diari de futbol set i ja actuava, de fet, com una mena de gerent a l’ombra portant sempre jugadors quan ens en faltaven. A la banda dreta no tenia rival.

Amb ell, la fusió amb el CEB, imprescindible per fer una base més sòlida, l’acord amb Mifas i la fundació de l’acadèmia femenina Laia Palau juntament amb l’Uni ja són realitats tangibles signades abans de l’organització de la final a quatre, factor decisiu per a l’ascens i per començar una campanya d’abonaments que, com diuen ells, ho pot petar.

Plà, llagosterenc com Sàbat, es queixa amb raó quan li preguntem quin és el fitxatge que vindrà. La direcció esportiva no és només decidir els jugadors del primer equip i més en un club que creix, esportivament, a passos de gegant. També toca, és clar, fer el paper de policia dolent –cosa que en el seu cas em costa d’imaginar– quan s’ha de donar de baixa un entrenador o un jugador. El màster en mediació de conflictes segur que ha estat útil. També amaga, amb saviesa, el seu estat emocional però diumenge, sobre el parquet, va esclatar. I qui no ho hauria fet.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)