Rubi tornava a l’Alcoraz. Un estadi on els seus aficionats l’idolatren després d’aconseguir, fa uns mesos, un ascens històric. El preparador, ara, era rival i no volia desaprofitar l’ocasió de sumar el primer triomf a domicili. L’Espanyol no va fallar. Molts l’anomenen la llei de l’ex i els blanc-i-blau van sortir de l’Alcoraz amb la primera victòria a domicili de la temporada. Un triomf que catapulta l’Espanyol a la segona posició de la taula amb 17 punts, només superat pel Barça, líder, amb 18. Cal remuntar-se al curs 72/73 per veure una situació igual, amb els blaugrana primers i els blanc-i-blaus segons. El mèrit periquito és gegantí i la situació no és casual. L’Espanyol només ha perdut dos partits en lliga i, en aquelles dues derrotes, va tenir possibilitats de sumar i, fins i tot, guanyar. L’autoestima de l’Espanyol està pels núvols. A l’Alcoraz, va agafar múscul competitiu. No va ser un partit fàcil, però va sorgir l’Espanyol més pragmàtic i letal. Dues pinzellades de qualitat de Sergio García i Borja Iglesias van desnivellar un partit amb un inici asfixiant. Un triomf d’aquesta mena limiten el territori i validen una trajectòria. Aquest Espanyol no està de passeig, sinó que vol fer alguna cosa gran. És a un pas del cim i està menjant a la taula d’equips que li multipliquen per deu el pressupost. Aquest Espanyol de Rubi no té vertigen ni por.

L’Osca estrenava tècnic després de l’acomiadament de Leo Franco. Francisco Rodríguez volia capgirar la tendència del cuer i va traçar un partit pragmàtic: joc directe i faltes constants en la recuperació per tallar el joc de l’Espanyol. Els locals van navegar així durant molts minuts. La sortida de pilota dels periquitos no era neta. Sempre topava amb obstacles de diversa índole. La incomoditat era patent. Borja Iglesias es desesperava. Granero no trobava el seu lloc i Marc Roca no tenia cap company amb qui connectar de manera clara. El partit era de digestió lenta. Pel camí, es mirava amb melancolia l’absència de Sergi Darder. Un mig ideal per portar llum a un partit pedregós. El mallorquí va ser baixa d’última hora per una gastroenteritis. Víctor Sánchez va ocupar el seu lloc en l’onze titular.

La tendència del partit es va trencar amb una genialitat. Sergio García es va inventar una passada en profunditat de mestre. Tot suau i precís per superar la defensa i habilitar per a Dídac Vilà. El lateral va aixecar la mirada per assistir Borja Iglesias, que només tenia que empènyer la pilota al fons de la xarxa.

L’empenta de la primera part de l’Osca es va anar diluint i l’Espanyol es va trobar cada vegada amb més espais per fer el seu futbol. Hernán Pérez recuperava una pilota i iniciava un contraatac. Borja Iglesias li traçava un desmarc en ruptura que interpretava a la perfecció el paraguaià. El gallec es plantava davant Jovanovic i li picava la pilota davant la sortida per fer el segon. Borja aixecava les mans al cel i gaudia de la mel del gol. Quarta diana del Panda, que ho celebrava amb els 500 aficionats blanc-i-blaus desplaçats a l’Alcoraz. El gallec vivia la seva gran tarda. Criticat en veu baixa per la seva manca de definició contra el Vila-real, ahir va capgirar els dubtes en certeses; el silenci en aplaudiments i els fantasmes que l’envoltaven es van dissipar donant forma a una aura de felicitat. El de Compostel·la necessitava un partit així per agafar autoestima i confiança en les seves possibilitats. Ja és pitxitxi amb quatre gols. Ahir, no va ser un dels seus millors partits. No va fer tants quilòmetres ni es va moure amb tanta facilitat pel balcó de l’àrea. Però la definició va fer la diferència. Les dues primeres oportunitats que va tenir van acabar al fons de la xarxa. El valor del gol. La línia fina entre l’èxit i el fracàs. Borja es va emportar els elogis pels gols, però, fins ara, el seu trajecte en l’Espanyol era notable per no dir excel·lent. Ara, ningú no dubtarà de la seva qualitat. L’Espanyol vola i el seu golejador també.