El 16 de maig del 2007 l’Espanyol va rebre dues derrotes. La final de la copa de la UEFA contra el Sevilla va ser un cop dur per a un club, que semblava tocar sostre en la seva història. La segona va ser molt més sibil·lina però també dolorosa, ja que aquell partit va iniciar una travessia pel desert que ha durat dotze anys sense partits continentals. Dotze anys de patiments, de temporades insípides, d’il·lusions trencades a mig curs i d’alegries basades en la supervivència i no en l’opulència del palmarès. Avui tot això s’acaba. En un context modest, tot just disputant la segona eliminatòria prèvia de l’Europa League i contra un rival semiprofessional, però s’acaba. L’Espanyol torna a passejar el seu escut i els seus colors per Europa i això és un motiu de satisfacció per a una entitat empetitida en els darrers anys però que ara torna a mirar-se al mirall amb orgull.

La transcendència és important per a un club que vol desviar ara la importància de la consecució per centrar-se en el que passi en el terreny de joc. I ningú pot negar que l’Espanyol és el favorit per passar l’eliminatòria. Al seu favor hi juga el rival, l’Stjarnan, d’una lliga molt menor, la islandesa. A la seva contra, en canvi, hi ha el calendari que ha deixat només una diferència de vint dies entre el primer entrenament del curs i el primer partit; lluny de les sis setmanes que són les recomanables per a qualsevol equip d’elit. “L’equip ara està millor del que m’esperava a hores d’ara, però portem molt poc temps”, admet el tècnic debutant –amb el primer equip– David Gallego: “Però estem en el punt suficient per competir demà [per avui] de tu a tu contra el rival. Això ho tinc claríssim.”