L’Espanyol es troba instal·lat en la dinovena posició en la classificació després de la disputa de 13 jornades. L’entorn ja comença a fer càbales per esbrinar quin grau de patiment caldrà aplicar per mantenir-se a primera divisió. Les pors sempre van al davant de les certeses. Aquesta angoixa classificatòria no estava en cap lloc del guió preestablert a principi de curs. Qui més qui menys, s’esperava una temporada relativament tranquil·la a la lliga i buscar emocions fortes a l’Europa League després de 12 anys d’espera. El vell continent dona alegries, però la competició domèstica ha amoïnat fins i tot als més optimistes. Una situació que es contradiu amb les prestacions de l’Espanyol al llarg d’aquest mil·lenni que ha vist 20 campionats de lliga. Un bon mostrari per conèixer quin peu calça el club blanc-i-blau i quina és la seva tendència històrica. En aquest període de temps, l’entitat barcelonina les ha vist de tots els colors. Però la seva tendència a la irregularitat és una marca de la casa. No hi ha gaires equips que es juguin la salvació en un partit agònic tot just una setmana després d’haver aixecat un títol de copa. És la barreja de glòria i patiment que persegueix l’Espanyol. Un equip capaç de tocar el cel amb una mà i l’infern amb l’altra o fer primeres voltes majestuoses i caure en el desencís més diabòlic passat el Nadal.

La situació actual de l’Espanyol ha agafat de sorpresa a molts. El club d’ara no té res a veure amb el de fa quatre o cinc anys. És una entitat robusta, en l’aspecte econòmic, i després de despullar-se de les estretors hauria de venir la calma esportiva. I més en una temporada en què s’ha fet la inversió més important de la història del club incorporant Matías Vargas i Calero, el primer i el tercer fitxatge més cars fets mai. El futbol no hi entén en lògica o, si més no, les coses no han sortit prou bé. Els recanvis, de moment, no han millorat en les sortides i aquesta tèrbola sensació es fa evident mirant el poc gol que té l’equip. S’està enyorant molt més la marxa de Borja Iglesias que no pas la de Gerard Moreno.

Més enllà d’això, el club ha de mirar el seu ADN històric basat en la resiliència i la impermeabilitat contra el fracàs. L’Espanyol és un club patidor però que sap moure’s en situacions compromeses com les que ha d’afrontar. Al llarg d’aquest mil·lenni s’ha trobat en situacions encara més dramàtiques. A finals de gener del 2009, Mauricio Pochettino era presentat com a tercer tècnic de la temporada després de Tintín Márquez i Mané. El seu repte semblava impossible i més quan l’equip no acabava de carburar durant el mes de febrer. Entrat el març, el seu equip va sumar vuit victòries en les últimes deu jornades i es va salvar d’un descens que semblava cantat.

Altres exemples i situacions compromeses es van veure amb Javier Clemente (02/03) o el curs següent amb Luis Fernández. (03/04). El francès va agafar l’equip cuer, amb vuit punts, els mateixos que té ara l’Espanyol. Els periquitos es van salvar en la darrera jornada de lliga contra el Múrcia. Javier Aguirre, ara a les files del Leganés, va agafar l’equip cuer amb nou punts en la jornada 13 i el va treure del pou amb molta suficiència. De fet, a finals de març el seu equip estava en disposició de lluitar per Europa. Però la força mental i el desgast de l’equip no van aguantar el ritme fins a final de temporada. De fet, l’exemple més clar a seguir per Machín és el del mexicà, que amb un futbol pràctic i pragmàtic va treure del pou els blanc-i-blaus i sense patiment.

Els futbolistes estan convençuts que tiraran endavant, però el millor que poden fer és emmirallar-se en les trajectòries històriques del club i adaptar-se al nou escenari de lliga. Toca reciclar-se i tenir clar que cada punt és vital.