Stuani, la prioritat

El nom que figura com a prioritat en la llista de futuribles és Christian Stuani. El davanter uruguaià és l’ideal per revifar l’equip i té el plus afegit que coneix l’Espanyol i arribaria amb l’aval de Pablo Machín, que ja el va dirigir al Girona. El problema és el preu que s’ha de pagar per un futbolista de 33 anys i amb una clàusula de sortida de set milions d’euros. Una operació difícil i complicada. La tria de Stuani és evident. Assegura rendiment immediat en un mercat d’hivern que és una autèntica jungla per a qualsevol equip, i encara més si les necessitats són sobreviure a primera. Aquest és el cas de l’Espanyol, que sap que no es pot arriscar amb aquesta peça i ha de ser un futbolista que li aporti valor des del minut zero.

Ivan Alonso, paradigma

El conjunt blanc-i-blau ja ha viscut aquesta situació altres vegades al llarg d’aquest mil·lenni. Fent memòria, el futbolista que millor representaria aquestes necessitats i funcionaria com a paradigma perfecte és Iván Alonso. L’uruguaià va arribar el gener del 2009 procedent del Múrcia de segona divisió. Un fitxatge que va donar caràcter i esperit de lluita a un equip que necessitava un miracle per salvar-se. Pochettino va impedir una condemna que semblava inevitable. I aquí Iván Alonso va tenir un pes clau per salvar l’equip. Més enllà dels cinc gols que va marcar en 16 partits, el seu esperit competitiu va contagiar la resta de companys fins a assolir la permanència contra pronòstic.

De la Peña funciona

Ara l’Espanyol està buscant un futbolista d’aquest perfil i Stuani hi encaixaria a la perfecció. Té el caràcter i l’esperit indomable del seu compatriota i, a més, és una garantia de gol. Dos factors clau per sortir de les brases, que comencen a cremar. Però el conjunt blanc-i-blau també ha fet passos en fals en aquest mercat quan tenia l’aigua al coll. Javier Aguirre va arribar a la banqueta el curs 2012/13. El mexicà només va demanar un fitxatge: Martin Petrov. El búlgar, amb 34 anys, només va estar-se cinc mesos a la disciplina blanc-i-blava. El vasco es pensava que es retrobaria amb aquell jugador elèctric que va tenir a l’Atlético de Madrid i el davanter va ser una ombra del futbolista que era vuit anys abans.

Uns anys abans, Luis Fernández va sacsejar la plantilla amb diverses incorporacions. Era el gener del 2004 i el de Tarifa, primer, va recuperar De la Peña, el novembre del 2003, per afegir experiència amb el retorn de Pochettino i futbolistes de la seva confiança com Mustapha Hadji i Grégory Vignal. També va incorporar un davanter, el romanès Claudiu Raducanu, un futbolista recordat per aquell gol a El Madrigal que va donar un triomf clau per la mínima. A excepció de Pochettino i De la Peña, cap d’aquests jugadors va tenir un llarg recorregut a l’Espanyol, però van servir per assegurar la salvació. Un any abans (gener del 2003) Clemente arribava com a salvador i va reclutar per a la causa Moreno Torricelli. L’italià va donar caràcter a la defensa jugant de lateral dret. Un any en què els gols els va posar Savo Milosevic en una màgica segona volta aprofitant la lesió de Tamudo.

Oportunitats sense urgència

Més enllà d’això, i sense tantes urgències classificatòries, l’Espanyol va apostar en altres mercats hivernals per futbolistes com Osvaldo (2010) o, un any més tard, homes com Kalu Uche i Philippe Coutinho. Oportunitats de mercat, principalment la de l’argentí, que van sortir rodones tant pel que fa al rendiment com a rèdits econòmics. Ara l’Espanyol busca un revulsiu i sap que haurà de posar-hi diners, per sortir del pou on s’ha ficat. No hi ha temps per a experiments.