L’Espanyol rodola cap a l’infern. L’epíleg de l’any ha arribat amb una nova derrota a Butarque. Una desfeta d’aquelles que fan mal. Era el partit en majúscules. Pablo Machín ja ho va assenyalar en la prèvia. Però els missatge i les conjures només es veuen davant d’un micròfon; el discurs es dilueix quan es trepitja la gespa. En el terreny de la realitat, l’Espanyol és una font de desesperació continua. El tren de la permanència es jugava a Leganés i una nova oportunitat d’enganxar-se a la salvació va tornar a volar pels aires. Pura dinamita d’un equip sense ànima i que navega sense rumb. Orfe d’estímuls positius, toca enfocar el 2020 amb un posat de resiliència i posar espelmes a tots els sants i marededeus imaginables. Quan no queda rastre del futbol ni del joc, l’únic camí és la fe i penjar-se d’un miracle que sembla, cada jornada que passa, una mica més difícil. Ara, l’Espanyol està en mans de la utopia futbolística. Només li queda lluitar contra els elements. Perquè, ara mateix, aquest equip està mort. No té crèdit i juga sense ànima i sense cap mena de convicció. Tots els rivals fan més coses i són més poderosos. És igual el pressupost que tingui l’adversari o la seva situació en la taula. Ahir, hi havia en joc fugir de la cua de la classificació i donar un cop a la taula.

L’Espanyol va sortir de Butarque amb una clatellada que l’ha deixat més tocat que mai. Els càlculs ja apunten a fer una segona volta de campionat de 30 punts per salvar-se. Una volta d’equip europeu, però no d’Europa League, sinó de Champions. I potser sumant aquests punts encara no li arribarà per fugir de les brases. L’Espanyol s’ha ficat en un senyor problema, des que va començar la temporada, i ara és al mig del fang. Tots els jugadors semblen fantasmes sobre la gespa. Molts tenien encara el cap a Guadalajara, on l’AVE que els portava a Madrid va estar aturat durant tres hores. No hi havia la tensió suficient per jugar un partit de la dimensió que reclamava el duel de Butarque. El Leganés, de la mà d’Aguirre, va mostrar un posat molt més afilat, més guerriller; en definitiva, més competitiu. I és que d’això es tracta: de lluitar en els duels, de disputar les pilotes dividides i de no fer regals anticipats de Nadal. El Leganés en va tenir prou aprofitant una badada de Marc Roca. El mig tenia una greu pèrdua a la medul·lar, situació que aprofitava Braithwaite per fer una mitja volta i avançar al Leganés abans del primer quart d’hora. Cop de destral a la moral blanc-i-blava. El déjà vu tètric tornava a fer acte de presència. De nou, l’Espanyol anava a contracorrent i sense cap mena de reacció. El Leganés controlava el partit a pler i sense cap tipus de reacció d’un Espanyol que no arribava a l’àrea de Cuéllar. La tragèdia encara hauria pogut ser pitjor, però En-Nesyri va ser benèvol i va fallar un mà a mà davant Diego López xutant la pilota a l’exterior de la xarxa. L’Espanyol seguia amb vida però desesperat. Granero representava la imatge de la impotència recriminant una acció al col·legiat i veia la groga per protestar.

La segona part va tornar a ser una bufetada de realitat a l’estómac. Kevin Rodrigues feia una pared amb Braithwaite per trencar la defensa blanc-i-blava i assistir per En-Nesyri, que afusellava Diego López per fer el segon i ensorrar tota mena d’esperança dels catalans per puntuar.