L’Espanyol té una motxilla molt pesant a casa. Ha jugat deu partits a casa aquesta lliga i hi ha aconseguit un paupèrrim bagatge de quatre empats. Aquesta mala dinàmica explica a la perfecció la classificació. Els blanc-i-blaus estan malalts i sortir de l’UVI implica un llarg procés de recuperació. Abelardo ha posat les bases i, en tres partits de lliga, pot presumir que no ha perdut cap partit. De fet, en aquests dies a la banqueta ja ha sumat els mateixos punts que els seus antecessors en el càrrec. Ho ha fet en un temps rècord i aquí estan les certeses de l’asturià, que sap que aquesta és una cursa de fons. Una marató de resistència que no es guanya amb un partit o una derrota. Cal ser regular i, de moment, l’Espanyol està sent un equip en una dinàmica ascendent.

El hàndicap és el plom a les ales de no guanyar a l’RCDE Stadium. Cada jornada que passa el pes psicològic es fa més gran. I és que cal remuntar-se al 18 de maig per recordar l’últim triomf. Un dia icònic i amb la classificació per a Europa com a teló de fons. Tot amenitzat amb música de Gigi d’Agostino. Però més enllà d’aquesta llarga espera l’Espanyol està canviant la pell. Una mostra fefaent del canvi és la capacitat de resistència de l’equip. La primera part va ser horrorosa però, tot i això, l’Espanyol va rescatar un punt i ho va fer remuntant un partit sense ensorrar-se. Les tragèdies quotidianes han deixat pas a les petites alegries. Sumar, tot i que sigui un empat, és el camí més pròxim per esgarrapar els punts que caldran per assolir la salvació. De fet, unes setmanes enrere el duel d’ahir s’hauria perdut. Una inèrcia positiva en què es vol instal·lar el conjunt barceloní per fugir de les brases. Una marató en què encara queden 17 partits per disputar. De moment, els blanc-i-blaus han iniciat la segona volta amb bon peu: quatre punts de sis possibles. Res a veure amb el tret de sortida de la primera volta, en què l’equip es va descosir a una velocitat letal. Ara toca recosir i el procés de tancar les ferides sempre és més feixuc. Una situació encara més urgent quan el límit temporal és el que és i el precipici es va eixamplant sota els peus. Cal tenir nervis d’acer i gestionar la dificultat amb el cap d’un cirurgià que opera a vida o mort. No per anar més ràpid s’acabarà millor la cirurgia i millor anar fent petits passos regulars que una arrencada de cavall i una parada d’ase.

El problema és que l’entorn necessita estímuls positius. L’èpica del triomf a la Ceràmica estava molt present. Era el pròleg amb què es volia dibuixar una nova victòria. Però l’Athletic es va mostrar com un conjunt més agressiu, més preparat per a la batalla.

El primer acte va ser una tortura per a l’Espanyol. Els bascos van sortir amb el ganivet entre les dents sostinguts per la hiperactivitat de Muniaín i Yuri. El lateral va ser un gegant que es va cruspir Víctor Sánchez. Però el gol va arribar en una jugada d’estratègia. Córner servit en curt i Villalibre, sense marca, va executar Diego López. Un gol que va silenciar l’RCDE Stadium, més preparat per a una festa que no pas per a un patiment des dels primers compassos. A l’Espanyol li tocava remar contra corrent i buscar oxigen d’on fos. L’Athletic hauria pogut liquidar el partit en dues bones arribades, una d’aquestes al pal, però el partit va arribar al descans amb un triomf mínim dels visitants. Un marge que convidava a reconciliar-se a la represa. L’Espanyol va sortir més ferm i amb les idees més clares. Sense fer un bon joc no va perdre la cara al partit. Abelardo va fer debutar Embarba però la màgia és de Raúl de Tomás. El madrileny va aprofitar una recuperació de Calleri per pescar una pilota dins l’àrea i rematar-la al primer toc. Raúl de Tomás és or pur. Segon gol en dos partits de lliga (sense comptar el del debut en la copa). El madrileny marca les diferències. Té el gol entre cella i cella. L’Espanyol té un tresor amb ell. En la lluita per la permanència els petits detalls són clau i ahir De Tomás va ser decisiu i és una benedicció per a Abelardo.