Al podi dels quinze

El duel al Carlos Tartiere va ser el cinquantè en què Francisco va seure a la banqueta del Girona –42 de lliga, 4 de play-off i 4 de copa–. Una xifra rodona que comença a imposar, i és que el quinzè entrenador de la història del club en la LFP ja figura entre els que més partits han dirigit. Concretament, l’andalús ja és el tercer del rànquing amb més partits dirigits del Girona en el futbol professional entre lliga, fase d’ascens a primera i copa, i només li queden al davant Pablo Machín i Raül Agné, dues llegendes de Montilivi per haver estat els artífexs dels dos últims ascensos de l’entitat. De fet, per atrapar tant el de Sòria com el de Mequinensa, Francisco encara hauria de recórrer un llarg camí, i és que Machín va dirigir 189 partits i Raül Agné, 103. Els que sí que ja ha superat Francisco són Rubi i Eusebio Sacristán, els altres dos tècnics del club que van dirigir una temporada sencera. I és que un curs, virtual, és el que acumula l’andalús a la banqueta de Montilivi, ja que va debutar en la jornada 37 del curs passat i d’aquest ja ha disputat les 36 primeres.

En aquests 50 partits que Francisco ha dirigit el Girona, el cert és que les xifres aconseguides són més que dignes, i fins i tot bones, i és que l’andalús ha guanyat 23 partits, n’ha empatat 13 i només n’ha perdut 14. Amb aquests registres, el seu percentatge de victòries, que és d’un 44%, és calcat al que va aconseguir Pablo Machín –l’any a primera, tot i els bons resultats, ho condiciona– i s’acosta moltíssim al de Rubi, fet que situa el tècnic d’Almeria amb uns números similars als tècnics que han signat les millors temporades de la història del club en el futbol professional. A la resta de tècnics, Francisco els supera per golejada pel que fa a resultats, amb l’excepció de Javi Salamero, que amb nou victòries en els catorze partits que va dirigir, és difícil que algú sigui capaç d’igualar-li els registres.

Caure i aixecar-se

Per arribar al mig centenar de partits, Francisco Rodríguez no ha tingut una trajectòria gens fàcil al Girona, i és que ha estat plena d’alts i baixos, com si d’una muntanya russa es tractés. Ja el curs passat, amb només deu partits, en va veure de tots colors, i és que amb els resultats de les últimes sis jornades fins i tot va fer que l’equip somiés la possibilitat de l’ascens directe. Després, en el play-off, semblava que acabaria esclatant la història, però va arribar la garrotada en la final contra l’Elx que va allunyar el Girona de primera.

Aquesta temporada, després d’un estiu complicadíssim per la reconstrucció obligada pel límit salarial, tampoc hi han faltat moments de tots colors. En general, la irregularitat ha anat acompanyant els resultats del tècnic durant tot el curs, però hi ha hagut moments en què l’equip ha tret el cap a la zona alta, com ara a mitjan desembre, i d’altres en què semblava que es tocava fons. Segurament, el moment més complicat del curs, tal com va reconèixer l’andalús diumenge després de guanyar l’Oviedo, va ser l’empat a casa contra el Lugo, quan el Girona va caure fins a l’onzena posició i tenia el sisè a set punts.

Des del partit següent, amb la remuntada a Las Palmas (1-2), el Girona ha tornat a créixer i ara segurament viu el seu millor moment amb l’andalús a la banqueta, i això que les baixes i els contratemps no han cessat ni una sola setmana. Però si una cosa ha demostrat durant aquest temps Francisco és que és capaç de treure el màxim rendiment del que té, i el gran exemple és veure com jugadors com Santi Bueno, Arnau, Terrats i Ibra Kebé s’han assentat al primer equip perquè el tècnic ha apostat per ells sense dubtar i ha creat una base sòlida per als pròxims 50 partits, siguin amb Francisco o no.