Espanyol

DAVID LÓPEZ

CAPITÀ DE L’ESPANYOL

“A un capità mai l’han de veure abatut o trist”

“El 2 de març del 2019 va començar el meu malson, em va costar sortir d’aquell forat. Per tot això m’he emocionat més del normal aquesta temporada”

Hi ha hagut molts moments complicats que, des de fora, no se saben ni se sabran mai
He jugat infiltrat per una luxació al peu, ha estat un calvari. El dolor era insuportable

David López (Sant Cugat, 1989) ha viscut a primera línia el patiment i l’angoixa del descens. En el seu primer any com a capità tenia el repte personal i col·lectiu de conduir el grup cap al retorn a primera. En aquesta entrevista explica aquesta trajectòria i alguns detalls desconeguts.

S’ha tret un pes de sobre amb l’ascens?
Sí. Vaig acceptar el repte de la capitania amb gran responsabilitat i l’any que jugàvem a segona. Era una de les pitjors situacions del club en tota la seva història. Des del primer moment sabia que si no pujàvem hi hauria unes greus conseqüències per al club. Era un gran pes que s’havia de portar.
Qui l’ha inspirat?
La responsabilitat era gran, però he agafat l’exemple de capitans amb qui he conviscut: Sergio García o Javi López.
Parla amb Javi López?
Hi he parlat molt sovint i sempre li dic que és una persona a qui admiro. De les primeres a qui vaig contestar després de l’ascens van ser el Javi i el Víctor [Sánchez]. Ells volien ser aquí enguany, però no van poder per diverses circumstàncies, però havien de sentir l’ascens com seu.
Què li van dir?
Em van donar les gràcies i que em recordés d’ells en aquests moments.
Hi ha diverses maneres de liderar. El Sergio era una persona més explosiva i directa i el Javi més reflexiu. Vostè com és?
Són dos perfils de jugadors diferents, i això marca. És més fàcil ser capità si ets davanter i fas gols. L’afició t’acompanya en tot moment. El Javi ha tingut un rol més complicat, sobretot els últims anys. Ha sigut admirable el seu comportament com a capità, especialment quan no jugava. Sempre ha estat al peu del canó i ho ha demostrat amb fets. Jo, com a capità, tinc encara moltes coses per aprendre. Els vaig dir als companys que m’entenguessin perquè era el primer any i segur que alguna cosa no la faria bé.
Quines coses li falten?
Són coses i circumstàncies per on no has passat i que no has experimentat: què s’ha de fer quan un jugador no està bé anímicament i cal fer el pas per ajudar-lo, o amb qui necessita que l’escoltin. Em considero una persona tímida, tot i que parli molt dins del terreny de joc, i hi ha coses que em costen per la meva manera de ser i intento que no se’m noti gaire.
Ha fet moltes trucades al llarg de la temporada?
Sí, he fet trucades, i és normal com a capità. Has d’estar pendent del grup. Són aquestes coses que abans no tenia interioritzades. Som persones abans que professionals i hi ha jugadors que necessiten el teu escalf perquè no juguen, no se senten bé o tenen una lesió. Als que juguen i se senten forts no els cal dir res, però cal estar pendent dels altres. Els que no han jugat han tingut un comportament exemplar per millorar la dinàmica de grup.
Un capità s’emporta molts problemes a casa?
Tens més responsabilitat que un jugador normal i això et treu temps, però tenim un gran grup de capitans. Tenim un xat de WhatsApp on compartim opinions de tota mena: situacions que hem vist, si un company necessita un cop de mà o si cal parlar de res amb l’entrenador o el director esportiu. Tot ho intentem solucionar entre els quatre. M’han donat un cop de mà gegant, però aquestes coses de gestió interna l’aficionat no les veu. Ser capità no és només portar el braçalet i sortir al camp.
Li ha tret temps a la llar?
Sí, per desgràcia. És el que toca. Soc molt familiar i m’agrada estar amb els meus. Hi ha hagut molts moments complicats que, des de fora, no se saben ni se sabran mai: trucades, missatges...
En els pitjors moments surt el millor de les persones?
Tenim un grup humà espectacular, ja ho era l’any passat. Ho vam passar molt malament. Acabar els partits i la gent plorant..., això et toca. L’Espanyol té la sort de tenir molta gent del planter que sent molt el club, això té una part positiva. Però en els moments dolents agafes més responsabilitat. Aquest any ha estat molt més fàcil enganxar la gent per tot aquest grup del planter i transmetre el sentiment de club al grup.
I a vostè qui el consola?
[Riu.] A un capità mai l’han de veure abatut. Has d’intentar sempre estar alegre, animat, malgrat que ho estiguis passant malament o que hi hagi alguna cosa que no t’agrada. Si el capità va amb mala cara i trist, això es contagia a la resta. Però, com deia abans, el grup de capitans i el cos tècnic m’han ajudat molt. I la família: el meu suport gegant. L’any passat ho vaig passar molt malament. Em vaig tancar a casa per no sentir el soroll de fora. La família va ser el meu pilar, el meu refugi.
I la seva filla com ho ha encaixat tot?
Té 4 anys i ja té consciència de moltes coses; el nen és més petit. Tinc la sort que m’ha sortit molt perica. Li encanta que marquem gols. Es coneix tots els jugadors: RDT, Embarba, el Monito, Wu Lei... Amb la seva innocència em fa oblidar moltes coses que t’emportes a casa.
Com és aquella abraçada quan tornes a casa un cop aconseguit l’ascens?
[Riu.] Feia molt temps que ho esperàvem i ells també portaven part de la pressió que tenia al damunt. Va ser molt emocionant i és una cosa que no oblidaré mai.
S’ha tret l’amargor del descens?
Sempre pensava que el pitjor era una lesió. A mi em va tocar una de les pitjors: trencament dels lligaments de genoll. Però la pitjor cosa és un descens. Això és de per vida i és una espineta que et queda. Pujar és una emoció gegant, però no compensa tot el que s’ha patit. Ho portaré sempre a sobre, però el pes me l’he tret.
Què va passar el 2 de març del 2019?
Va començar el meu malson amb el trencament de genoll. Inici de temporada espectacular amb Rubi i formant parella amb el Mario (Hermoso). Estava preseleccionat amb la selecció espanyola. Em veia invencible. En una acció se’n va tot en orris. Costa molt d’assimilar. Em va costar sortir d’aquell forat. Moltes hores de treball i l’equip es classifica per a Europa. Volia gaudir d’Europa, i res. Temporada desastrosa. Volia tornar el més aviat possible per donar un cop de mà. Així ho vaig fer, però no era la millor temporada per recuperar-se d’una lesió d’encreuats.
Se’n penedeix?
No, perquè ho vaig donar tot. Hi havia moments que semblava que aconseguiríem la permanència, fins que va arribar aquell partit mític a El Sadar, després la pandèmia, no saps si torna la lliga, acabes baixant i empalmes una temporada amb l’altra... El 2 de març del 2019 va començar el meu malson i sembla que ja s’ha acabat. Per tot això m’he emocionat més del que seria normal.
Ha passat dos anys terribles, per això Vicente Moreno es va alegrar de l’ascens per vostè?
Ha estat clau. Quan el van fitxar em vaig alegrar perquè no és casualitat un tècnic que acumuli tants ascensos. Ha tingut molta importància, ja no només en l’aspecte futbolístic, sinó també en el mental. Ens ha reforçat moltíssim i ha aconseguit pujar el nivell col·lectiu i individual de certs jugadors que no estaven en les millors condicions.
El curs li ha tret l’alegria per jugar a futbol?
M’encanta el futbol, m’agrada competir i jugar. El futbol és la meva passió. I això ha estat una de les claus per no rendir-me i seguir en els mals moments. M’agrada entrenar-me, estar amb els companys, i fins i tot gaudeixo de les sessions més físiques o de tàctica. Soc molt competitiu; fins i tot no deixo guanyar la meva filla quan juguem a alguna cosa. Aquesta mentalitat és la que m’ha fet arribar on he arribat. No he perdut les ganes, al contrari, en tinc moltes que comenci la propera temporada a primera.
Vostè és la corretja de transmissió del passat, Javi López i Víctor Sánchez, i no sé si això l’ha fet estar més en la diana de les crítiques?
Sí, òbviament, i encara tinc repercussions. Potser hi ha gent que em veu diferent perquè l’any passat era el que sortia a donar explicacions després dels partits. Però les crítiques formen part del futbol i les has d’acceptar. Si no pots aguantar-les, cal dedicar-se a una altra cosa, perquè el futbol d’avui en dia és així.
Li fan mal?
Les crítiques les accepto totalment. Pots agradar més o menys com a jugador o pel partit que has fet. Però els insults, les amenaces o ficar-se amb la família, no ho accepto en absolut i no m’agrada gens. Intento aïllar-me per no llegir-les, però fins i tot les positives. Al llarg d’una temporada t’has de mantenir estable i en equilibri.
Quants cops l’han infiltrat aquesta temporada?
Moltes, moltes. Ja en el partit contra el Cadis, de pretemporada, se’m va luxar el dit del peu i des de llavors, no ho sap molta gent, ha estat un calvari. Sobretot els primers partits de lliga m’he hagut d’infiltrar i anestesiar per no notar el dolor. Era un dolor insuportable. És a la planta del peu i estar tota l’estona corrent, canviant de direcció, accelerant, saltant, frenant... En els primers partits de la temporada se m’anava luxant el dit i l’anava recol·locant enmig del partit. Per sort, vam trobar una petita solució que ha anat alleugerint el dolor i m’ha anat passant. És una lesió que m’ha acompanyat tota la temporada.
Ja està bé?
Estic millor i veurem què fem a final de temporada i si cal una petita cirurgia per solucionar-ho.
I del cop a les costelles?
[Riu.] Aquell cop em va deixar KO. Volia seguir jugant, però no podia respirar. El següent partit vaig jugar infiltradíssim, perquè em feien molt mal les costelles, i vaig marcar un gol de cap.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)