El primer, memorable

El Girona busca aquesta nit trencar el malefici amb les promocions d’ascens a primera divisió. Les quatre anteriors han sortit creu, en la final (tres) o en les semifinals. L’única via amb què ha triomfat fins ara, cosa que confia trencar avui, és la directa. Quedarà gravat per sempre en la memòria col·lectiva blanc-i-vermella el 4 de juny del 2017, i no pas precisament perquè s’hi visqués un partidàs emocionant i vibrant. Va ser amb un 0-0, tan previsible –el Girona i el Saragossa beneïen un punt per resoldre la feina– com celebrat.

L’èxit de l’equip liderat des de la banqueta per Pablo Machín curava moltes ferides recents d’un club que havia col·leccionat garrotades difícils de digerir, com les dues de consecutives a l’estadi en vuit dies el 2015 –la inoblidable contra el Lugo i la posterior precisament contra el Saragossa– o la de l’any següent, en un altre partit definitiu a casa, contra l’Osasuna. No hi havia manera de pujar a primera, fins que es va saldar el deute fa quatre anys. L’ascens blanc-i-vermell resolia també el buit a tota la demarcació, que no havia situat mai un equip a l’elit.

L’empat sense gols contra el Saragossa va provocar una festassa espectacular a Montilivi, amb els protagonistes a la gespa traient tota la tensió acumulada. L’endemà, l’eufòria es va escampar a tota la ciutat, desbordada per celebrar un èxit que feia temps que el club perseguia. L’arribada a primera prometia molt. L’estrena a l’elit, amb Pablo Machín, va ser magnífica. Però la temporada següent, amb Eusebio a la banqueta, va acabar com el rosari de l’aurora, amb una davallada sense fre que el va condemnar a segona.

El guió d’avui no tindrà res a veure amb el partit decisiu de fa quatre anys. Aquell 4 de juny, tots van acabar contents amb el 0-0. Avui serà impossible. Uns celebraran l’èxit de tornar a primera –tots dos van perdre la categoria el 2019– i els altres viuran l’amargor d’haver-ne quedat a les portes, després de 46 partits lluitant.