“La reencarnació de Palermo”

Divuit anys després, una majoria d’edat, un 9 del Boca Juniors va tornar a vessar llàgrimes sobre la gespa de La Bombonera. I potser el simbolisme no va ser tan radical com el plor de Martín Palermo l’any 2000, quan tornant d’una lesió de sis mesos, va marcar un dels gols més importants de la seva carrera futbolística, ni més ni menys que contra el River Plate i per atorgar-li el cop de gràcia en els quarts de final de la copa Libertadores, però el crit alleugerit de Darío Benedetto (Berazategui, Argentina, 1990) va generar sensacions similars entre el públic xeneize. El Pipa, com es coneix afectuosament el punta, feia setmanes que s’havia reintegrat a la disciplina de l’equip. Però li estava costant tornar a ser el golejador de sempre. No acabava de recuperar sensacions i l’etiqueta de ser el millor davanter que ha vestit de blau i or després de la retirada de l’etern Palermo, màxim golejador de la història del gegant de Buenos Aires. Però com aleshores el Loco, una nit d’entre setmana va recuperar la mística, en la foscor de La Bombonera, on la Libertadores es viu de manera inequívoca, l’olfacte va tornar puntual al cos del davanter, que no va necessitar ni tan sols ser titular per escriure pàgines d’aquelles que passen a la posteritat, i que com a mínim permetran al món assistir a la final més esperada de la història del futbol sud-americà. Tretze minuts en el partit d’anada i 28 en la tornada van ser suficients per resoldre la semifinal contra el Palmeiras, amb tres gols incontestables: dos a La Bombonera, inclosa una maniobra magistral per batre per segona vegada Weverton després d’un gir quirúrgic, i un a São Paulo per assegurar la final somiada quan el verdão somiava amb la remuntada. A les cròniques quedaran expressions com “la reencarnació de Palermo”.

Paraules majors, però al 236 vegades golejador amb la samarreta del Boca mai l’ha molestat que li busquin substitut. “Al contrari, per fi han trobat el davanter que estaven buscant”, ha professat Palermo, a qui Benedetto emula des de l’admiració de l’aficionat. I és que així com Palermo sempre va conviure amb l’etiqueta de ser aficionat de L’Estudiantes de La Plata, club de la seva ciutat i que el va formar, Benedetto du el Boca a la pell. Literalment, amb l’escut tatuat al maluc i una frase que recorda la magnitud de la samarreta que es posa cada set dies: “Això és Boca.”

Fet a si mateix, cultivat en clubs menors com l’Arsenal de Sarandí, el Gimnasia de Jujuy o el Defensa y Justícia, Benedetto va estar a punt d’arrelar en el futbol mexicà amb el Tijuana i especialment amb l’Amèrica, va obtenir la nacionalitat mexicana i va rumiar fins i tot la possibilitat de debutar fins i tot amb la selecció tricolor.

Aleshores, però, la crida del Boca Juniors va ser irrenunciable i Benedetto va encertar una història apassionada que, lesions a banda, ha estat d’allò més intensa. En els seus primers 50 partits de xeneize, de fet, suma una mitjana golejadora millor que la de Palermo (0,72 per partit contra el 0,58 del Loco), ha tingut la plataforma perfecta per debutar amb la selecció que veritablement volia, l’Argentina, i sobretot s’ha guanyat el dret a viure la final que el seu ídol hauria anhelat disputar.