Un migcampista. Esquifit físicament, de complexió poc atlètica, però amb un cervell dissenyat per pensar el futbol va ser l’encarregat d’interrompre la disputa per l’hegemonia mundial que des que fa una dècada comparteixen Léo Messi i Cristiano Ronaldo. El que en el seu dia se li va negar a ideòlegs del joc com Xavi Hernández o Andrés Iniesta, revolucionaris de l’estil, va recaure ahir en mans de Luka Modric (Zadar, Croàcia, 1985), ja ben entrat en la trentena, com a reconeixement a tota una trajectòria i com a conseqüència d’una temporada en què va sumar una Champions més al palmarès del Real Madrid i en què sobretot va ser el capità de la gesta d’una Croàcia que es va quedar a les portes d’un campionat del món.

Nascut i criat entre la guerra dels balcans, d’infància traumàtica i forjat al prolífic planter del Dinamo de Zagreb per acabar transcendint en el futbol mundial, Modric va ser nomenat pilota d’Or, entrant en l’olimp dels escollits amb, per exemple Johan Cruyff, amb qui se’l comparava de jove per la seva aparença física, i superant en la votació a Cristiano Ronaldo i a Antoine Griezmann, amb Messi cinquè, penalitzat pel seu mundial i lluny en la votació.

“El meu somni de nen sempre va ser jugar en un gran equip i poder guanyar títols. I la pilota d’Or és més que això, no tinc paraules per descriure el que sento. Felicitat i orgull”, va expressar el migcampista, 63è pilota d’or de la història.