Sense el més mínim marge d’error finalitzada la primera volta, el Madrid continua aferrat a un clau roent en la lliga. Afligit a causa d’una plaga de baixes sense aturador i que no deixa de castigar una plantilla minvada, el conjunt de Solari va sumar un agònic triomf al Villamarín que, no obstant això, no va servir per amagar una vegada més el pobre joc exhibit pels blancs.

Amb sis homes fora de combat entre lesions i sancions, Solari va dur a terme una revolució contra el Betis, sortint des de l’inici amb tres centrals i dos carrilers, una cosa que no es veia des de feia gairebé dos anys, amb Zidane comandant aleshores la nau madridista. Amb Reguilón actuant com a carriler i amb Isco, un cop més, suplent malgrat les nombroses absències, la primera meitat va dibuixar un duel d’estils ben marcats. Els locals, portant la iniciativa i dominant la possessió però mostrant-se incapaços de crear perill contra un Madrid que va acceptar l’escomesa buscant forçar la pèrdua rival i colpejar en el contraatac. Així arribaria el 0-1 de Modric quan encara no s’havia complert el primer quart d’hora de partit, recollint un rebuig de la defensa i enviant la pilota a l’escaire de la porteria de Pau López. Els de Setién, lluny d’acusar el cop, van continuar amb la seva habitual proposta futbolística, però la lenta circulació i l’escassa profunditat de l’equip van posar les coses molt fàcils a un Madrid ben replegat i ordenat. Tot i això, encara hi hauria temps perquè Benzema caigués lesionat a causa d’una fractura al dit petit, engreixant així una infermeria ja de per si molt nombrosa.

Sense la referència del francès i amb el jove Cristo entrant com a relleu, el Madrid va tornar a jugar amb foc, rememorant les sensacions viscudes a l’estadi de la Ceràmica. Al mateix temps que els blancs s’empetitien, el Betis creixia i creixia.