Des que vam agafar la selecció fa un any i mig vam començar a construir un equip que pugui arribar al mundial del 2022 en bones condicions, i aquesta copa d’Àsia és una experiència per seguir creixent, per afrontar posteriorment una copa Amèrica (Qatar la jugarà com a convidada) que serà encara més exigent i poder arribar al 2022 havent jugat contra equips de continents diferents en partit oficial. Perquè els futbolistes puguin saber el que és competir.

Els qatarians estan il·lusionats, però també són conscients de les seves limitacions. És un país de dos milions i poc d’habitants, però que siguin qatarians són mig milió, per la qual cosa s’ha d’assumir que no és realista aspirar a tenir un equip per guanyar un mundial. Fa tretze anys que aquí hi ha un centre d’alt rendiment que intenta optimitzar al màxim el talent, però és clar, com menys població, menys possibilitat de generar-ne. Ara s’han ajuntat diverses generacions interessants, un grup de gent jove que va guanyar la copa d’Àsia sub-20 el 2014, i en les darreres edicions de la copa d’Àsia sub-23 s’ha acabat entre els quatre primers. Tots aquests nois han començat a treure el cap a l’absoluta i, si bé és cert que han de seguir evolucionant, crec que poden arribar al 2022 i ser competitius. Tenen més talent del que la gent pensa.

Just quan s’estava començant a desenvolupar el futbol, i des d’aleshores s’ha treballat molt, s’ha intentat crear una lliga professional i a nivell de federació hi ha hagut un projecte per fer progressar els millors jugadors del país, fent-los jugar junts a l’acadèmia Aspire, formant-los i fent-los jugar contra equips internacionals perquè sàpiguen el que és competir.

Però a Barcelona per desgràcia ja no es juga al carrer tampoc. És veritat que es mama el futbol des de molt petits, però aquí a Qatar també. Ho veuen tot, totes les lligues..., es poden passar el dia mirant futbol. La cultura esportiva l’estan agafant molt ràpidament, si bé és cert que tenen limitacions com per exemple la qüestió demogràfica o les temperatures –hi ha sis mesos l’any en què és una imprudència sortir a jugar.

Més que psicològicament, estem intentant construir un equip que pugui arribar madur. La parella de centrals que tenim en aquesta copa d’Àsia, per exemple, té 21 anys, per la qual cosa arribarien amb 24 al 2022, i tenim jugadors que hi arribaran amb 28 o 30 anys, a una molt bona edat i amb experiències en lligues com l’espanyola, la belga o l’austríaca. Sabran perfectament el que pot ser un mundial.

Es pensa molt en termes de selecció. Tenim la sort que la majoria de clubs són a Doha; és un país molt petit i tot és molt fàcil de gestionar. El calendari de la lliga, per exemple, el podem adaptar en funció de l’equip nacional i enguany, per exemple, hem tingut tres setmanes per poder preparar aquesta copa d’Àsia.

Ha estat el màxim golejador a la copa d’Àsia sub-23 i és un noi molt vertical, que a sobre està amb bones sensacions. Ell i altres com l’Akram [jugador de l’Sporting fa dues temporades], que va donar quatre assistències contra Corea del Nord, s’entenen molt perquè fa anys que juguen junts i crec que podrien jugar al futbol europeu.

Tinc la sensació que l’Àsia està progressant molt, que tot s’està professionalitzant. En aquesta copa d’Àsia tenim Cúper, Lippi, Queiroz, Erikson, Pizzi... Cada vegada hi ha més jugadors a Europa i el nivell puja inevitablement.