Mestalla anticiparà Falles. Previstes per al 13 de març, tindran el seu preàmbul el 27 de febrer, quan l’estadi valencianista obrirà portes per lliurar la batalla definitiva entre dos equips que ahir no van eludir la mirada de la història, però que van acabar signant un empat amb sabors dispars. Amarg per a un Betis fidel al seu segell i que a 20 minuts per acabar es va veure amb un peu i mig en la final. I dolç, ple d’heroïcitat per a un València que acaba d’aixecar dues eliminatòries i que ahir va haver de remar contra tot per mantenir amb pulsacions les seves esperances de tornar a una final 11 anys després.

Embotits en una caldera verda i blanca, en una ciutat que per un dia va bategar exclusivament al ritme del Betis, el partit exposava faccions molt marcades. Dues propostes irreductibles i encadellades. La mirada serena de Quique Setién contra les intencions vertiginoses de Marcelino. “Teníem diverses opcions i hem triat la més arriscada”, es congratulava en la prèvia l’ajudant del cantàbric, Éder Sarabia, per justificar l’aparició de Joaquín en la situació de carriler dret en un entrellat tàctic que ràpidament va perdre Mar Bartra, víctima d’una recaiguda muscular.

Un contratemps en un inici de partit feixuc per als sevillans, obligats a impermeabilitzar el seu joc del fervor de la grada, entregats a la paciència de qui es disposa a trobar sortida a un laberint, a buscar escletxes en la disciplina quasi militar d’un València que, parapetat en les seves dues línies de quatre, no ofereix facilitats.

Mentre el Betis busca, embolicat en la seva xarxa de passades, el València espera. Dues maneres de ser pacient. Els andalusos esperant el forat; els valencians, l’errada. I davant la dificultat de progressar de forma organitzada i sobretot de connectar ràpidament amb Canales i Lo Celso, va ser l’equip de Marcelino qui va pessigar la nit primer, amb una doble arribada de Rodrigo i de Santi Mina que van forçar la irrupció de Joel, desviant en dues ocasions a córner, la segona fins i tot amb la complicitat del travesser.

Però en un partit de molt de respecte, de trams en què la por a equivocar-se va ser poderosa, va aparèixer la pissarra, decisiva en la era dels detalls i perfectament executada pel Betis, des dels peus de Canales fins al cap de Sidnei, tot calculat perquè acabés sent Loren qui connectés amb el fons de la xarxa i fes exultar un Benito Villamarín que no vol la seva final sense el seu Betis.

I per moments una meitat de Sevilla va poder flirtejar amb la final del 25 de maig. Perquè al cap de poc de reprendre’s el joc, just quan el València havia ensenyat les urpes, disposat a enfilar-se a l’eliminatòria, va comparèixer la màgia de Joaquín per, als seus 37 anys, marcar un dels gols més simbòlics de la seva carrera, un córner que va dibuixar una paràbola perfecta, que es va tancar amb tanta malícia que Jaume Doménech només va poder interceptar quan la pilota ja havia superat la línia de gol. Un gol olímpic que alimentava el desig de la Sevilla que en els darrers anys havia viscut encongida pels títols del veí.