La seva abraçada va tenir una càrrega sentimental única, capaç d’embolicar mig barri d’Avellaneda. La d’aquells que un dia es van guanyar l’apel·latiu de La Academia pels seus èxits a principis del segle XX. Els mateixos, però, que també van passar 35 anys sense guanyar ni un sol títol de lliga. Fins que amb Diego Milito (Quilmes, Argentina, 1979) com un dels protagonistes el barri es va tenyir de nou d’albiceleste l’any 2001. Avui el que fa els gols es diu Lisandro López (Rafael Obligado, Argentina, 1983), però el sabor de la glòria està intacte. És obligatori celebrar per a algú que viu porta amb porta amb el rei d’Amèrica, un Independiente que amb set copes Libertadores encara avui observa des del cim del palmarès tot el que l’envolta.

Per al Racing mai se sap quant pot durar una alegria, com de llargues seran les ressaques. Per això celebra les victòries com si no hi hagués demà, amb milers de persones diumenge rodejant l’Obelisc de l’avinguda 9 de Julio. Des d’on admira els seus ídols: Lisandro, avui envoltat de llàgrimes, campió per fi amb la seva estimada Academia als 36 anys, abraçat al final del partit que els va consagrar com a campions amb el petit dels Milito, avui vestit de carrer i convertit en dirigent de la nit al dia.

Dos herois amb els peus a terra per a una afició especial. “El Racing és com l’Atlético, un equip patidor, però quan arriba la bona es disfruta el doble”, va dir un dia Simeone, aficionat confés del club. I mentre la passió desborda carrers i fins i tot profana tombes, Avellaneda, com a mínim una part, admira dos perfils inusuals. “Crec que en aquest torneig partíem amb un avantatge únic, el de tenir dues persones com Milito i Lisandro”, confessa el vicepresident del Racing, Miguel Jiménez.

Amb Milito, ja fa temps que les paraules sobren. Campió del famós torneig Apertura del 2001, va decidir tornar a casa el 2014, quan després d’una etapa històrica a l’Inter, de marcar dos gols en la final de la Champions del 2010, potser la butxaca aconsellava un retir daurat en destinacions com Qatar o la Xina. Però va escollir Avellaneda. I al gran Buenos Aires, de nou va bategar la sensació única de coronar-se amb l’equip de tota la vida, aquell 2014 encara com a futbolista i ara en un rol de mànager que destapa un futur intrigant. Amb Lisandro el futbol paga un deute tard, als 36 anys, però compensa la carrera d’un golejador diferent. Mentre els seus companys de vestidor es desviuen per una Play Station, ell desgrana un llibre durant les concentracions amb la paciència de qui també es mostra un gran aficionat a la pesca, la mateixa amb què ha esperat el 2019, en què el seu torrent de gols ha empès el Racing de nou al cim del futbol argentí. “És la recompensa a algú que s’ha cuidat tota la vida, que ha estat exemplar i que se’l recorda amb estima allà on ha estat”, afirma Jiménez. Des de Porto fins a Porto Alegre, passant per Doha o Lió, on fins i tot li van dedicar una pancarta felicitant-lo pel títol. Però sempre acabant a Avellaneda.